CETR

Us oferim una selecció de reflexions del pintor polonès Balthus (1904-2001), paraules recollides per Vircondelet* pocs mesos abans de la mort del pintor. Es tracta de textos sobre el procés de creació artística i l’actitud interior que la fan possible. L’art és, per Balthus, camí espiritual, polarització interior vers la recerca, veneració davant la meravella, silenci, pregària, oblit de sí mateix…

Pintar de la mateixa manera que es prega : camí de silenci, accés a l’invisible en el món (…) Atrapar el que et pot oferir, com una gràcia. Quan parlo de pintura, no em puc apartar del llenguatge religiós, és el que més s’aproxima a allò que vull expressar, quan em vull referir a la sacralitat del món, a aquella actitud d’un mateix de posar-se com en disposició, humilment, modestament, com en una ofrena, per trobar l’essencial. Caldria pintar sempre en aquesta nuesa (22)

Tinc molta admiració i respecte, molt d’afecte, per Giacometti. Era un germà, un amic. Per això conservo al taller aquesta fotografia d’ell, que no sé d’on va venir. Treballo a la seva ombra, sota la seva mirada atenta, benvolent. Caldria explicar als pintor d’avui, que tot es juga en el taller, en la lentitud del seu temps. Estimo aquestes hores passades mirant la tela, meditant davant d’ella. Contemplant. Hores incomparables en el seu silenci. (17)
Oferir-li tot el temps, predisposant-se a la possible revelació. En estat d’espera. Polaritzat en aquesta disposició […[ La pintura és un medi d’accedir al misteri de Déu. D’atrapar alguns esclats del seu Regne. En això no hi ha cap vanitat. Més aviat humilitat. Posar-se en situació de poder capturar un fragment de llum. (19)

… m’estimo molt la pintura dels primitius italians, i la dels xinesos i japonesos. És una pintura sagrada, que busca més enllà de les aparences, més enllà de les formes visibles, l’invisible, el secret que anima la realitat. En això no hi ha cap diferència entre Piero della Francesca i un mestre de l’Extrem Orient […] el mateix moviment d’eternitat. (24)

Cada dia, començo sempre a pintar pregant : un gest ritual que em dóna forces per travessar, per sortir de mi mateix. Tinc el convenciment que la pintura és una forma de pregària, una via d’accés a Déu. (30)

… el quadre es desenvolupa lentament, dia a dia, en el silenci i la pau. És el quadre qui m’ensenya a refusar la roda frenètica del temps. El que vull assolir és el seu secret, la seva immobilitat. (33)

Sovint he pensat que la millor qualitat, la virtut més bella és callar-se, és el silenci. No m’he dedicat mai a interpretar els meus quadres, a estendre’m sobre el seu significat. És que han de significar alguna cosa ? Del que jo m’he volgut ocupar no ha estat d’expressar-me a mi mateix, sinó d’expressar el món per la pintura. (38)

Quan escolto Mozart, sento la gamma completa de les emocions, com la dels colors, l’humor, la queixa, el dolor, la joia, la tendresa, la compassió, el patiment. Mozart va arribar a tocar un fons universal, gegantí. Modestament, és a aquest mateix pou profund el que aspiro assolir, esforçant-me una i una altra vegada. (52)

Pintar no és figurar, ni tampoc reproduir, sinó penetrar. Endinsar-se en el secret, expressar la imatge interior. (…) Un retrat és atrapar un fragment d’ànima, fer un forat vers el desconegut (89)

No discuteixo les interpretacions dels crítics de les meves obres d’art. Jo no sé el que les obres volen dir. Simplement són. Potser no caldria dir res, només mirar. Jo m’hi passo hores mirant-les, en el taller. Les miro, entro en el seu misteri. Ell ha guiat la meva ma, m’ha endinsat en la seva nit. En certa manera, deu ser una experiència semblant a la dels místics, la profunda nit que travessen per poder accedir a la llum. (…) M’agraden molt els poemes de Joan de la Creu (93)

He dibuixat molt, molt, he dibuixat per acostar-me a les persones, a les seves emocions interiors. Va ser una escola de paciència, però quan acabava un dibuix, tenia consciència d’haver avançat com a persona, de ser més home, de trobar-me més a prop de la condició humana. Aquest sentit de fraternitat me l’ha donat més el dibuix que la pintura ; aquesta idea de que m’aproximava a una certa veritat. la pintura és més una recerca, un pelegrinatge. (99)

M’indigna el culte a la personalitat que envolta molts pintors contemporanis. Per pintar cal tot el contrari, esborrar-se cada dia més, no tenir més exigència que la pintura i oblidar-se de sí mateix. I, per contra, el que trobem arreu són declaracions personals, confessions íntimes, exhibicionismes… No em canso de dir que no és un mateix el que expliques o el que vols expressar, sinó el món, els seus misteris i les seves nits. De passada, potser trobaràs alguna clau que et faci comprendre’t millor a tu, però aquest no és pas l’objectiu.

(…) És impossible pintar al mig del brogit del món i en les seves comoditats i ritmes. Per contra, cal buscar com adquirir més solitud i més silenci, romandre en la promiscuïtat dels mestres del passat per reinventar el món amb ells i no deixar-se encantar per les veus de les sirenes, el diner, les galeries, els jocs de societat.

(…) En aquesta aventura de la pintura, el pintor no és res, no és més que una mà, un instrument que transmet, que estableix un pont, ell mateix no sabent moltes vegades ni cap on va, però actua com transmissor d’allò que encara ignora, allò secret. Això se’t fa clar quan toques algun punt essencial, quan -per dir-ho d’alguna manera- notes que no hi ha relació entre tu mateix i el que vols assolir, entre tu i el que perceps. És una història sagrada, comparable al dit de Déu i el dit d’Adam tocant-se, tal com els va pintar Miquel Àngel. Sí, la pintura es troba en aquesta frontera, en aquest límit. I, per accedir-hi s’ha de comprendre que el que cal és despullar-se, deixar de banda el petit jo. Pintar aprenent de Mozart, pintar sense cansar-se de mirar Courbet i Cézanne, Delacroix i els meus estimats italians. El pintor només existeix en aquesta disponibilitat, en aquesta humilitat. Deixem als altres la tasca de la interpretació i de l’anàlisi. El pintor d’això no en sap res. Ell pinta, això és tot. I el que ha d’aconseguir trobar per tots els mitjans possibles, és el silenci. Per això totes les aproximacions parlades a la pintura em semblen còmiques. Quines paraules poden dir alguna cosa d’aquell treball que vol mostrar els espais de silenci, secrets i obscurs, dels que ens esforcem a mostrar-ne algun tret ? (101 – 103)

En pintura no hauria d’existir l’anècdota. En un quadre no passen coses, simplement és, i si no és, no és. (133)

[ara que rebo lloances i honors, m’importen poc……..] La meva joia és poder estar al taller, en un treball gairebé monàstic, regular, comparable a l’obstinació ordenada dels dies i les nits, el retorn de la neu cada hivern, el verd de la primavera, una mena de fidelitat obstinada que acaba no sent ja ni una elecció sinó un ritme consubstancial a un mateix. (136)

L’obra és una aventura, una aventura extremadament solitària, però carregada de tot el llegat del passat. No em canso d’insistir en que el treball del pintor no s’ha de deslligar del dels seus predecessors. Recomençar des de zero no té cap sentit si el pintor no s’ha alimentat primer de tota la riquesa de la història de l’art, si no ha assimilat a fons i, a partir d’allí, treballa amb el que ell és, veu i sent. (164)

quan tantes coses belles ens envolten, perquè entestar-se en ignorar-les ? (193) Per què crear lletjor amb tanta bellesa que ens envolta ? Sempre m’he sentit com responsable de tanta donació de bellesa. Amb el deure de passar per sobre dels meus estats d’ànim, dels meus propis moments de dolor, dels meus dubtes i de bolcar-me a aquesta immensa tasca, a aquest bateig que és la pintura: la immersió en la bellesa de Déu. (172)

No sé altra definició d’art que dir que consisteix en celebrar, cantar, dur a terme, bellesa. (228)

Un pintor exercita sempre la mirada. Es tracta d’anar més lluny que el que et mostra l’entorn, però aquest anar “més lluny” és en la realitat mateixa, en cap altre lloc. No deixes mai de mirar, en estat d’alerta; no importa que tinguis tant malament la vista com jo ara, el que compta és l’estat de tensió de la mirada interior. La manera de penetrar en les coses, amb la certesa que són ben vives, en una inimaginable plenitud. (…) Arribar a captar la fragilitat d’uns pètals demana una infinita paciència que te poc a veure amb el ritme de la vida moderna. (…) la pintura ha de semblar-se a l’escena de l’anunciació. Fe sorgir en el cor del món, la seva infància, la seva joventut, la seva llum. (242–243)

Em resulta impossible explicar amb paraules l’alquímia del treball que vol transformar el paisatge en allò que amaga, transformar-lo en el seu inrevés, en el seu forat secret. Sempre he intentat pintar el seu centre. Vertigen; intentar atènyer a la profunditat del món. (260)

Els mestres no són només figuratius, hi ha figures en els seus quadres però porten la mirada més enllà. El que transcriuen en la tela acondueix vers una reflexió íntima. Vers una metamorfosi. En aquest sentit, religió i pintura s’ajunten perquè ambdues són instruments de transformació. Alguna vegada m’ha passat, contemplant quadres, trobar-me de cop en front d’alguna cosa immensa i vertiginosa. Un rostre pot de cop obrir-se i mostrar móns insospitats, grandiosos. en un moment així, estic com en un estat religiós, en un espai sagrat. Una meta així és el que ha de procurar atènyer un pintor, sense defallir. Si no, només hi haurà tècnica o habilitat. (265)

En aparença, la pintura no és res : una tela que un mateix ha tensat, uns pinzells, uns tubs de pintura i uns pots de pigments. I aquí és on comença tot. Res no ha de ser ni habilitat ni hàbit. Sinó font i naixement. Pintar és dirigir-se cada dia cap a la font i buscar-ne l’aigua. La llum. (270)

La pintura és una tal aventura d’humilitat que em sembla com fora de lloc aconseguir títols acadèmics gràcies a ella. (278)

Pintar és sortir de sí mateix, oblidar-se, preferir per damunt de tot l’anonimat i arriscar-se a no estar d’acord amb el segle, amb les modes i amb els pròxims. (283)

Pintar és, principalment, voler conèixer i fer tot el possible per a aconseguir-ho. (284)

* textos extrets de: Mémoires de Balthus : recueillies par Alain Vircondelet. Monaco, du Rocher, 2001. 297 p.