Maduresa interior
Amb una calma total i amb tot el cerimonial requerit, com si tingués temps infinit interiorment, un mestre té sempre temps infinit, l’abat es va posar a preparar la tinta. Amb un moviment regular de la mà, va estar fregant fins que l’aigua va quedar negra. Sorprès en veure que fos el propi Mestre el que feia aquest treball, vaig preguntar quina era la raó. La seva resposta va ser molt significativa: “Gràcies al tranquil moviment de balanceig de la mà que prepara la tinta acuradament, una gran calma es va apoderant de tot l’ésser, i únicament d’un cor en calma perfecta és d’on pot néixer alguna cosa perfecte.
Vull referir aquí una història viscuda per explicar millor aquest concepte de maduresa interior i del compliment que, necessàriament, té com a efecte. Va ser en una visita a un claustre japonès, a Kyoto, el 1945. Un amic japonès va aconseguir per a mi una audiència amb el mestre Hayashi, abat del cèlebre monestir Zen de Myoshinji. Els japonesos tenen la delicada costum de fer regals. El visitant, quan és rebut per primera vegada, porta un regal al seu amfitrió i al seu torn aquest se’n encarrega que el convidat no es vagi amb les mans buides. El regal més valorat és sempre aquell que és obra de la pròpia persona que l’ofereix. Va ser així com, al final d’una llarga i fructífera conversa, en arribar el moment d’acabar, el Mestre em va dir: “Vull fer-li un petit regal. Vaig a pintar alguna cosa per a vostè “. Dos monjos joves van portar el material que es necessitava. Sobre una estora coberta amb tela vermella, va col·locar una fulla fina de paper d’arròs de 60 x 20 cm., Sostinguda amunt i avall per una barra de plom. Van portar després els pinzells i la tinta. Era, en realitat, una barra de tinta de la Xina que es transformava en tinta líquida a base de fregar molt contra les parets d’una pedra negra buida que contenia una mica d’aigua.
Amb una calma total i amb tot el cerimonial requerit, com si tingués temps infinit interiorment, un mestre té sempre temps infinit, l’abat es va posar a preparar la tinta. Amb un moviment regular de la mà, va estar fregant fins que l’aigua va quedar negra. Sorprès en veure que fos el propi Mestre el que feia aquest treball, vaig preguntar quina era la raó. La seva resposta va ser molt significativa: “Gràcies al tranquil moviment de balanceig de la mà que prepara la tinta acuradament, una gran calma es va apoderant de tot l’ésser, i únicament d’un cor en calma perfecta és d’on pot néixer alguna cosa perfecte.
Tot estava ja preparat. El Mestre Hayashi va seure sobre els talons, el cos ben dret, el front seré, les espatlles relaxades, en la posició que caracteritza qui practica des de fa molt temps “l’asseguda”: el tronc distès, però alhora amb la tensió justa, vital. Amb un moviment inimitable, doncs fins a aquest punt era assossegat i fluid, el Mestre va agafar el pinzell. Per un moment, va mirar el paper, la seva mirada estava com perduda en l’infinit. Després va fer l’efecte d’obrir-se cada vegada més cap a l’interior, esperant de si mateix. En cap moment vaig tenir la impressió que li inquietava la por de no aconseguir el seu propòsit, o el desig ambiciós d’aconseguir-ho per sobre de tot. El resultat va ser el testimoni d’un mestratge que expressava molt més que el domini d’una tècnica.
Dels segurs traços del pinzell va anar naixent, a poc a poc, la imatge d’una Kwannon, deessa de la caritat divina. Va traçar primer la cara, amb una sèrie de traços fins, després, recolzant més, va pintar el vestit i els pètals de la flor de lotus sobre la qual la deessa es manté asseguda. Després va arribar en moment que m’incità a contar aquesta anècdota, aquell moment en què el Mestre es va posar a dibuixar el nimbe que envolta el cap de la Kwannon, és a dir, dibuixar un cercle perfecte. Tots els que estaven presents van retenir l’alè. Sempre és una experiència commovedora aquesta manifestació de suprema llibertat despullada de tot temor, en dur a terme una acció de la perfecció no es pot dubtar. Cal dir que en aquell paper d’arròs, extremadament fi, una mínima pausa amb el pinzell, o una lleugera vacil·lació ho espatlla tot. Sense detenir-se, el Mestre va mullar el seu pinzell en l’aigua, el va fregar lleugerament, va escórrer el líquid que sobrava, i després, com si es tractés de la cosa més fàcil del món, va dibuixar amb un sol moviment el cercle perfecte, símbol de la puresa divina que irradia de la deessa. Aquest va ser un moment inoblidable. En tota l’habitació regnava una calma benefactora, era simplement la calma del Mestre que emanava del cercle perfecte que acabava de dibuixar. Quan el Mestre Hayashi em va lliurar el full, li vaig donar les gràcies i li vaig preguntar: “què cal fer per esdevenir Mestre?”. Ell em va respondre somrient: “Només cal deixar que surti el mestre que hi ha en nosaltres. Sí, és així de senzill, cal deixar que surti “.
Per arribar a això tan senzill, s’ha de recórrer un llarg camí. Aquest és el camí que ens mostren els mestres orientals: el camí de l’exercici tal com ells l’entenen […] l’home aprèn a ser amo de si mateix. No cal dir d’arribar a un saber fer, necessita al principi una atenció mantinguda, una voluntat ferma i infatigable, així com una gran regularitat en la pràctica d’exercicis repetits constantment fins, per fi, aconseguir la tècnica. I l’exercici, en el seu veritable sentit del terme, no comença fins que es domina la tècnica. Només llavors, “l’alumne” pot deixar anar l’influx del seu Jo, que és un obstacle en el seu Camí. Aquest Jo es caracteritza, tant per l’ambició i el desig de brillar, com per la por a fracassar. La pedra angular de tot exercici segueix sent aconseguir i consolidar el centre.
Hara. Centro Vital del hombre, Ed. mensajero 1987. Pág. 39.