Joana Raspall, petits grans poemes d’una dama centenària
Amb una petita tria dels seus poemes, ens sumem a la celebració dels 100 anys de Joana Raspall, a qui cal agrair molt especialment haver enriquit el fons de poemes per a petits i joves oients i lectors. Bibliotecària i lexicòloga, és autora d’una fructífera obra en diversos àmbits (poesia, narrativa i teatre, tres diccionaris -el de sinònims, locucions i frases fetes, i el d’homònims i parònims). -Joana Raspall moria el 3 de desembre, 2013-
Marxaré d’aquest món com qui sols deixa un somni
i es desperta a la calma eternal d’un gran dia
on no s’enyora res -ja que res no es tenia-
fora l’amor dels vius…
… si és que algú ens estimava.
(Fragment de No veuré mai, del llibre Jardí vivent)
LA CASETA
La lluna és de plata
El sol és d’or fi.
M’he fet una casa
Just a mig camí.
Sense tu saber-ho
cada dia hi véns
per la porta blava
dels meus pensaments.
L’ARREL
L’arrel de l’arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra a l’estiu,
i l’hivern, al foc escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.
I no li prenc res de franc!
que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l’amic que li dóna aigua
*
El primer de la reunió,
L’u va dret com un bastó…..
El dos que s’ha entrebancat
S’ha quedat agenollat.
En veure’l tan arrupit
Que no li arriba a la sola,
El tres de riure es cargola.
El quatre, sorrut, se’l mira
Assegut a la cadira
Pro p del cinc, que fa el gallet
I llueix ploma al barret.
Entra el sis, panxacontent,
Amable amb tota la gent,
Agafat el braç esquerre
Del set, que sols mira a terra.
Ve l’amic vuit, rodanxó,
Amb aires de gran senyor
I contorns de carbasseta.
Per fi entra el nou, capgròs
Però escarransit de cos,
que en una safata
neta porta un zero més
Gros que ell.
Tots li criden : Visca, visca
Però el ZERO li rellisca…
I es queden sense tortell!
*
Amb tres gotetes pluja
Enganyaré al cargol
Perquè surti i tregui banya
Encara que faci sol.
Quan veurà la terra eixuta
Es quedarà tot parat ,
I per més que miri enlaire
No sabrà qui l´ ha mullat
-soc jo,el cargol! No t’ enfadis,
No tinc mala intenció:
Sols vull veure‘t que m’agrades ,
Tant polit i tant rodó!
*
El semàfor s’ha empipat
Amb la coloma atrevida
que passa amb roig, i li crida:
-Atura ’ t! que t’has pensat
que jo aquí no hi pinto res?
o és que t’has cansat de viure?
Espera el verd! m’has entès?
-Ai, beneit! No em facis riure!
-contesta ella- . Sisplau,
ocupa’t del teu carrer,
que jo sempre passaré
mentre el cel em marqui blau!
*
Si el mon fos…
Si el món fos…
Si el món fos escrit en llapis
Podria esborrar la lletra
Que vol ferir;
Podria esborrar mentides
Que no cal dir;
n’esborraria l’enveja
Que fa mals;
N’esborraria grandeses
De mèrit fals…
Però és escrit amb tinta
De mal color:
del dolor brut de la guerra
I del dolor.
Qui voldrà escriure un nou mon mes just i net?
Potser que tu i jo ho provéssim,
Ben valentes , lletra per lletra
Des del nostre raconer…
*
L’estany
Quan els ocells, per beure, besen l’aigua,
l’estany es torba pres d’emoció.
El cel que s’hi emmiralla, amb sorpresa,
es veu desfigurat pel tremolor.
L’ocell i el xiprer
Per fer més alt el xiprer
l’ocell hi enlaira el seu cant.
Si l’arbre no arriba al cel
hi arribarà ell cantant.
Vellesa
Sóc la branca més vella
que resta en aquest arbre
que ara llueix l’esplèndid
brancatge vigorós.
Passant, les primaveres
hi han fet riques brotades,
i l’han cobert de flaire
l’amor de tantes flors.
Per la mateixa rel
em sento sostinguda;
en la mateixa saba
hi trobo nodriment.
Quan la destral m’abati,
caduca, improductiva,
jo, lluny de la brancada,
sentiré enyorament.
Haikus
Eren de seda
els pètals ara mústics
que el vent s’emporta.
*
La gota d’aigua
pot transformar la roca
acariciant-la.
*
La posta és lenta;
li pesa endur-se un dia
ple de desitjos.
*
L’ametller gosa
florir quan la glaçada
està distreta.
*
Estic desperta?
Potser abans vivia
el somni d’ara?
*
Com puc resoldre
el guirigall de dubtes
sense traïr-me?
*
Jo caminava
creient que estava quieta
i el món corria.
*
Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.
*
Tot i passant-hi,
els camins de la vida
no sé on menen.
*
Visc forastera
en una terra xopa
de desmemòria.