Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)
Una petita selecció de poemes de Joan Vinyoli, en el centenari del seu naixement.
Com una font, a voltes, la paraula diu els secrets del món…
(selecció de: Poesia completa. Barcelona, Edicions 62, 2014. 500 p.)
Cap força de l’altura no m’emporta
No sóc del vent ni de la flama;
tot calla al meu voltant
i s’atenua.
Com és en va que pensi
en un destí més alt!
Ara, només, ple de silenci,
com la terra llaurada en caure el dia,
redossat a l’abric de les muntanyes,
en quietud i soledat espero
la caiguda suau de la llavor.
Tot és llavor: l’estrella de l’aurora,
l’or del ponent, el so d’una campana,
tot és llavor que brostarà potser.
Llarg és l’hivern, però amb que sols un dia
se’m doni el fruit, què hi fa la nit del cor?
Cap força de l’altura no m’emporta.
Sol davant teu
Sol davant teu, encesa llunyania
reveladora, digue’m el secret
que vetlla en tu.
Silenci.
L’últim clam
del dia mor, deixant-me sols preguntes.
Com ara el món, així també la vida:
posta constant, fluent, cap a naixences
que no sabem.
De tants que et precediren
i ja no són, avui ets el resum:
petita veu que puja com la flama,
dient només: Tots som per a morir.
Un breu instant, però, sobre la terra
cremar estimant t’és concedit.
Altre saber no t’és donat: cal perdre’s
en foc humil, però l’amor coneix.
La terra
Arbre de càntic a mercè
de vents contraris a la terra,
meu estatge, la terra
m’ha nodrit les arrels:
la muntanya i el bosc,
el ponent i l’aurora,
són dintre meu, són ja la meva sang.
Diré tan sols: empara’m, terra,
damunt la teva falda i en els ulls
posa’m la mà feixuga de silenci.
M’adormiré en la tarda blava
dels teus ulls.
Les aigües
No el riu quiet de les paraules,
sinó l’espai obert que transparenten,
on l’aigua veritable corre lliure
per a la set. Posat a la ribera,
vençut i gairebé sense ni esma
de beure, tot de sobte, quina deu
m’inunda, m’il·lumina?
És ara quan afirmo,
coses, que sou, mentre m’estic
bevent aquestes aigües de silenci
que brollen de vosaltres,
i sóc un àmbit on el cant circula
com una sang, on tot, a cada instant,
és únic i perfet i perdurable.
El callat
M’endinso pel teu àmbit, primavera
del càntic, una veu entre les veus
ofertes al Callat, que per les coses
m’envia el seu alè. Quina avinguda
secreta tot de sobte m’ha portat
a delitós paratge? Selva muda,
com els infants camino, lliure, lliure,
sentint quasi la veu que del Callat
arriba a mi, bevent el seu somriure.
Encenalls
Algú puja de les valls
i em portà nets enfilalls
de mots: que en fes poesia.
Però jo en faig encenalls
que encenc quan clareja el dia.
Circuit clos
Sóc un arbre retort
dessota les estrelles,
amenaçat de mort
-com tots.
Sóc herba que treu lluc
després de la sequera;
quanta rosada bec
-com tots.
Sóc l’ocell de l’hivern
que va tornant-se volva
de llum cap a dissoldre’s
-com tots.
Tot viu i mor en el poema.
Qui no té por
Qui no té por i estima a la vegada
la mar i el vent, es va fent gran així:
nedant sempre en perill damunt la cresta de l’onada.
només d’un llamp en closa nit podrà morir.
El vell i el mar
El mar és ple, però jo em passo dies
omplint-lo de mirada.
Cal saber-ho fer:
que mai no se n’adoni, com si no el tinguessis
en res tot i la seva immensitat
i el seu saber-se dur i compacte, ric
com la balena, que tot d’una en surt
i que amb un cop de cua els pescadors afona.
No, que romanguis llis, indiferent
a la teva enyorança, a la teva recança.
Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.
Estalvia gemecs i fes més ample el mar.
No la cançó perfecta
No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l’àguila en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l’aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.
El gran foc
Atio focs
que se m’apaguen.
No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
Cada dia
més fatigat, però mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
que totes les guspires
omplin la nit.
Aquí
Se m’han tornat les coses
com encenalls cremats.
He deixat els meus passos
fora d’aquí:
sabates molt gastades.
No vull moure’m.
Passar molt de temps
aquí.
-Se m’ha tornat un corrent
silenciós, que no veig, el temps.
Gorgs
Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.
Gorgs.
No res, un fum
La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre’s com en un dellà
que és sols l’aquí, darrera
cortines transparents.
I què veus?No res, un fum.
En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora del silenci.
L’una cosa o l’altra
Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l’ombra d’un salze.
Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca els sentits.
No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.
Tots ho sabem
Tots ho sabem: la vida
inexorablement fa el seu joc.
Algú, però, diu en la fosca:
La vida riu sense motiu,
la mort té sempre la raó,
com una vella en un racó.
El silenci dels morts
La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.
No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.
Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestaran.
I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
Usa dels morts així.
Cap el no-res
No sé per on camino, sé només
que vaig cap el no-res.
Fa molt de temps que em destrueixo.
No sabré mai on sóc.
No podré veure mai
la veritable mar al fons.
Se’m dóna sols mirar
temporalment les coses.
El banc de pedra
No diré pas que he malversat la vida,
que si la cara et somriu
és que les aigües baixen netes
i ens hem banyat tots dos al mateix gorg.
Després anem pel corriol de les paraules
cap a la casa del silenci
que hi ha al cim del turó
i ens asseiem al banc de pedra.
Tot convergeix en una flor
mirada i no collida.
Després convé i és necessari
separar-se i servir.
La paraula
Com una font, a voltes, la paraula
diu els secrets del món.
* * * *
Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.
Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
i declinar.
(Elegies de Vallvidrera, IV)
(selecció de: Poesia completa. Barcelona, Edicions 62, 2014. 500 p.)