8.
(A partir de: Viaje a Ixtlan, c.12: Una batalla de poder)
Hay mundos sobre mundos, aquí mismo frente a nosotros. (190)
No te esfuerces queriendo resolverlo todo. El mundo es un misterio. Esto, lo que estás mirando, no es todo lo que hay. El mundo es inacabable. Cuando estás buscando la respuesta, lo único que haces en realidad es tratar de volver familiar el mundo. (192)
Un cazador de poder vigila todo. Y cada cosa le dice algún secreto. (188)
1.
Donem un cop d’ull al dia d’avui. En algun moment hem viscut el dia (la vida, el que ens envolta, els altres, nosaltres mateixos…) amb consciència de “misteri”? Amb consciència de que “hi ha més”? Amb consciència de la improbabilitat de cada cosa, amb consciència de l’excepcionalitat de cada instant i de cada ésser? Amb consciència de l’infinit que ens envolta en totes les direccions?
Una mirada calmada al dia: com l’hem viscut. Familiar, quotidià, rutinari, o ple de meravella? Si hem viscut moments de sorpresa i meravella, no els passem per alt ni els menystinguem; ens en fem conscients. Valorem-los, assaborim-los.
2.
Un cazador de poder vigila todo. Y cada cosa le dice algún secreto. (188)
Treballarem per mirar aquest moment amb ulls de “caçadors de saviesa”, per fer-nos més conscients dels “mundos sobre mundos” que hi ha aquí mateix, en aquest moment. Què hi ha aquí, ara?: nosaltres mateixos. Podem fer l’exercici en dues parts:
– primer, posar tota l’atenció cadascú en sí mateix
– després, repetir l’exercici posant l’atenció en alguna altra persona de les que ens trobem aquí.
En ambdós casos,
– primer aboquem el que sabem, les idees que en tenim; ens fem conscients de que funcionem i ens relacionem des d’identificar-nos (i identificar les persones) amb un jo, una “personalitat”, una història personal. És el que percebem d’una forma automàtica. Ens en fem conscients.
– Després procurem deixar aquesta perspectiva automàtica de costat, i ens anem mirant, ens anem repassant, des de la perspectiva d’una existència sense límits, inexplicable…
Com a trampolí per orientar la mirada, uns textos que ens poden ajudar:
El meu cos i la meva psique, així com el meu pensament i el meu sentir, són un riu que ve de lluny i marxa lluny.
La meva verdadera realitat són les arrels que es perden en l’origen de la vida i del cosmos en un misteri indesxifrable per a la nostra capacitat de concebre.
Sóc una floració de la força de la vida. Sóc la presència momentània del poder creatiu de la vida.
Sóc una exhibició de la inconcebible complexitat de les trames de la vida.
Sóc un joc fràgil de la complexitat i delicadesa del saber de la vida.
Sóc la manifestació clara, encara que brevíssima, de la intel·ligència del misteri del que existeix.
Sóc l’evidència clara que el misteri del cosmos és capaç de sentir i comprendre com la meva carn.
La llum de la consciència travessa el meu cos com el sol travessa un vidre. La meva consciència és tan meva com les estrelles, tan meva com el sol del migdia.
Sóc la presència immediata i clara del poder, de la infinita capacitat creadora, de la intel·ligència inesgotable, de la complexitat sense fi del misteri del que hi ha.
(M. Corbí. Por los caminos del silencio, p. 61-62)
Poc a poc, deixem temps per a que cada afirmació ens impregni; ens donem temps per a mirar-nos des de la perspectiva vers la que apunten.
Quan haguem estirat tot el possible, refem l’exercici portant l’atenció cap a una altra persona, aquí mateix.
3.
Un guerrero jamás vuelve la espalda al poder sin pagar los favores recibidos. No puedes dejar estos montes desolados sin dar las gracias. (195)
Deixem temps a l’agraïment.