CETR

Ramana Maharshi (1879 – 1950) ha estat considerat un dels savis més importants del segle XX. El seu pensament sol inscriure dins del corrent Vedanta Advaita (no dualitat). El seu poderós silenci i el seu ensenyament de l’auto-indagació com a tècnica d’aprofundiment en el coneixement d’un mateix van suposar el reconeixement unànime de la grandesa del seu llegat. Durant la major part de la seva vida, va viure al turó sagrat de Arunachala en Tiruvannamalai (Tamil Nadu, Índia), on el van visitar milers de persones -tant d’Orient com d’Occident que van deixar testimoni de la profunda pau i saviesa que constantment emanaven de la seva senzilla presència.

Ramana Maharshi va néixer en un petit llogaret proper a Madurai, al sud de l’Índia. El seu pare va morir quan tenia dotze anys, i la seva família el va enviar a viure amb el seu oncle, a Madurai. Allà, va estudiar a l’institut American Mission. Als setze anys, va escoltar per primera vegada el nom de Arunachala: encara desconeixia el significat d’aquesta paraula, no podia deixar de pensar-hi. En aquell temps, va aconseguir una còpia del Periyapuranam d’Sekkilar, un llibre que descriu la vida dels sants shaivitas -l’única obra religiosa que Ramana confessava haver llegit fins a aquest moment-, que va despertar en ell certa curiositat pel fenomen religiós.

Amb disset anys, Ramana Maharshi va tenir el pressentiment que anava a morir. Es va estirar a terra, convençut de la seva mort, va contenir la respiració i es va dir: El meu cos és mort, però jo encara viu. En aquest estat supraconscient, va poder experimentar que ell no era el cos, sinó l’Ésser; en aquest instant, va aconseguir un coneixement espontani de l’Ésser.

Poc després, va abandonar la seva llar i es va traslladar a Tiruvannamalai, al temple de Arunachaleshvara. Allà, va romandre absort en samadhi durant diversos mesos, sense menjar. Ramana Maharshi se sentia irresistiblement connectat amb la muntanya sagrada de Arunachala que, segons les seves paraules, era el centre espiritual del món. A poc a poc, captivats per la silenciosa presència de Bhagaván, van arribar visitants que, després, es convertirien en deixebles.

En 1912, va posar fi als seus períodes de samadhi i va començar a portar una vida completament normal. En aquell temps, Ramana ja comptava amb nombrosos devots hindús de divers origen i condició; entre els devots occidentals, destacarien el major Chadwick, Paul Brunton, S. S. Cohen o Arthur Osborne.

En 1938, va rebre la visita de Rajendra Prasad, president de l’Índia, que va confessar que havia anat a rebre el darshan de Bhagaván aconsellat per Gandhi, que li havia dit: Si vols tenir pau, veu el Sri Ramanáshraman i roman uns dies en presència de Ramana Maharshi. No cal que parlis ni que li facis preguntes. Nou anys després, ja es temia per la seva salut i, el 1949, se li va detectar un tumor cancerós al braç esquerre. Ramana es va sotmetre a diversos tractaments encara que sense una millora clara. El 14 d’abril de 1950, Bhagaván va abandonar el seu cos físic i es va fondre en la llum de l’Absolut.

Sri Ramana Maharshi deia que no sentia la inclinació a escriure res. Va escriure quatre llibres, però deia que només ho feia per a satisfer la sol·licitud d’algun devot: Els quaranta versos sobre l’existència, Sri Ramana Guita, L’essència de l’autoconeixement, Pràctiques amb Ramana Maharshi.

Font: Editorial Trompa d’Elefant

Web: https://www.nodualidad.info/maestros/ramana-maharshi.html