10.
(A partir de: Viaje a Ixtlan, c. 16-17)
Todo lo que hacemos es, en cierto sentido, un simple disfraz. (291)
Crees conocer mucho el mundo, pero ¿conoces? ¿Conoces en verdad? Sólo has visto las acciones de la gente. Tus experiencias se limitan únicamente a lo que la gente te ha hecho o le ha hecho a otros. No sabes nada de este misterioso mundo desconocido. (299)
Prenderte en cualquier ‘hacer’ es una pérdida de tiempo, porque lo único real es el ser que hay en ti y que va a morir. Llegar a ese ser, al ser que va a morir, es el ‘no-hacer’ de la persona. (277)
De nou insistirem en adonar-nos-en, tant com puguem, del contrast. Del contrast entre
– viure la vida “a merced de todo el mundo”, com a actors revestits de la nostra disfressa, només impulsats per com ens miren o ens deixen de mirar (lloc, reconeixement, èxit, estimació, sentit de vida, etc. etc.)
– l’ésser que es desplega, aquí, en mi, si aparco la disfressa. Aquest que en alguns moments he intuït, que en alguns moments ha agafat les regnes i que sé que és serenor, profund interès per tot, capacitat il·limitada d’estimar, joia, bondat…
1. Recollir l’atenció…
Prendre consciència del poc temps que tenim de vida, nosaltres i qualsevol de les persones que estimem, ens ajuda a canviar de registre.
Fem servir els recursos que se’ns acudeixin per a que aquesta consciència sigui el més viva possible, que ens sotragui de debò, que ens mogui.
Recordem a alguna persona propera que ja no hi és; i la vida continua, sense ella.
O qualsevol persona de les que estimo, convisc… quina certesa tinc que demà i serà? o d’aquí a dos mesos?
Jo mateix, jo mateixa. Si sabés que tinc a les mans només uns pocs dies, o uns mesos, i ja no tornaré a veure més als que estimo, ni les sortides de sol, ni les criatures pels carrers…
Dediquem-hi temps, amb totes les capacitats, fins a poder fer-ho viu, ben de debò.
Fins a generar l’anhel de no perdre més temps. De no “matar més temps” passant els dies.
2. Ens pot ajudar a alimentar aquest “canvi de registre” aturar-nos en algun text. Assaborint-lo, valorant-lo, donant-li temps a que ens penetri:
Qui coneix, estima. Qui estima, coneix.
La conseqüència del coneixement és l’amor i l’amor genera coneixement.
(M. Corbí. El camí interior, p. 215)
YO no soy yo.
Soy este
que va a mi lado sin yo verlo;
que, a veces, voy a ver,
y que, a veces, olvido.
El que calla, sereno, cuando hablo,
el que perdona, dulce, cuando odio,
el que pasea por donde no estoy,
el que quedará en pie cuando yo muera.
(Juan Ramón Jiménez. Eternidades)
3. Enfoco algun àmbit de la meva vida, activitat, o relació, o situació, …. Puc fer alguna cosa per a convertir-lo en ocasió per a “canviar de registre”? Puc fer alguna cosa per a que sigui una ocasió de que qui visqui, en mi, sigui la persona capaç d’estimar de debò, de viure des de la joia i la pau? … En què em puc fixar, què puc aportar, com m’hi puc ajudar…
Fuiste a la fiesta a matar el tiempo, como si hubiera tiempo que matar. Eso te debilitó. (…) Lo que importa es la estrategia de tu vida. (…)
Debes aprender un ‘hacer’ totalmente distinto, el ‘hacer’ de la estrategia. Cuando uno tiene que actuar con sus semejantes, un guerrero sigue el ‘hacer’ de la estrategia. (311-312)