(publicat a El País, 23 d’Abril 2012) El passat 2 de març, Daniel Innerarity escrivia l’article desenredar una il·lusió , en què qüestionava “el mite de la democràcia digital”. La tesi del filòsof és que els optimistes digitals, als que anomena cyber-cons (aquells que han previst que Internet generaria una major participació ciutadana com a conseqüència de la lliure circulació d’informació), han fracassat perquè “Internet no elimina les relacions de poder sinó que les transforma “en un exercici esnob i lampedusià: que tot canviï perquè res canviï. La Xarxa descentralitza el poder de les idees, l’economia i la societat … però reprodueix, finalment, el poder ja existent, afirma Innerarity.
Aquesta línia de pensament es fonamenta en prestigioses veus i arguments sòlids. Pierre Rosanvallon , per exemple, en el seu llibre La contrademocràcia adverteix que l’apel·lació als ciutadans, pròpia de la democràcia directa, condueix a la temptació populista. I que la política vigilada i fiscalitzada pot derivar en antipolítica o impolítica, tornant irrellevant o matèria incendiària, no ja dels que volen una altra política sinó dels que no volen cap. Segons l’autor, la preocupació per inspeccionar l’acció dels governs es converteix en estigmatització permanent de les autoritats legítimes fins a constituir una potència negativa. És la transformació de l’original democràcia del projecte cap a una democràcia del rebuig.
Tzvetan Todorov, un altre dels teòrics més destacats d’aquests corrents de pensament, en la seva recent text Els enemics íntims de la democràcia , Amplia l’anàlisi alertant sobre els enemics “interiors” de les democràcies i posa al mateix sac el messianisme democràtic, el populisme i la xenofòbia.
Tots ells apunten els dèficits i alguns problemes medul·lars. Tenir bona part de raó és potser suficient per emetre un judici tan concloent, però també ho és per mesurar la força de les paraules i optar per donar una oportunitat a l’imperfecte, perquè és, sens dubte, portador d’un cabal d’il·lusió democràtica ( encara que els costats foscos de la utopia digital ens obliguin a reflexions i anàlisi menys fascinats i més realistes). No, encara no ha arribat el moment de fer un balanç definitiu, de solemnitzar i certificar la manca de capacitat transformadora del que es mou en les xarxes socials i a Internet. Tot el contrari.
Hi ha raons per a la preocupació, sí. També per al judici ponderat i crític respecte als perills democràtics als quals ens enfrontem si ens deixem arrossegar per la fascinació de la multitud i la seva estètica política. Sobrevalorar és tan equívoc com infravalorar. I no es pot ignorar que l’energia política i cívica, que s’expressa en amplíssims sectors de la nostra societat a través de la cultura digital-tot i que encara de manera imperfecta, fragmentada i parcial-, representa un profund corrent de capital polític transformador. Aquesta cultura tecnològica, en la seva capacitat disruptiva i la seva penetració global, pot afavorir un ecosistema social en què les persones poden reconstruir la seva identitat individual i col · lectiva. És la nova consciència del nosaltres.
Tres són els arguments per transformar una il·lusió no il·lusa, encara que complexa.
Primer, els valors. La cultura digital està recreant una nova escala de valors. Compartir, reconèixer, participar són accions que es converteixen en valors de cultura política amb nous registres i qualitats. La democràcia digital no és millor democràcia-encara-, però ens pot fer-potser-millors demòcrates. Més oberts al diàleg, al debat, a la transversalitat. A Internet no es pregunta a les persones d’on vénen, sinó a on van. Just el contrari que la vella política analògica, presonera d’identitats excloents, d’ideologies hermètiques, de trinxeres partidàries.
Segon, els mitjans. La politització de moltíssims joves-i no tan joves-comença a vegades per un “m’agrada”, un clic o un retuit. Per què això va ser menys rellevant que quan pegàvem cartells, o assistíem a assemblees de palmeros? Que sigui fàcil activar una acció no significa que sigui de pitjor qualitat democràtica. El rellevant és que una nova generació de ciutadans globals està prenent consciència política entre els fracassos de l’oportunisme digital del model Kony 2012 i els èxits de tantes i tantes lluites que es donen i es guanyen amb un teclat entre mans. No és una ciutadania il · lusa, i encara que les dificultats i els reptes siguin aclaparadors, no es decanta pel cinisme sinó pel compromís actiu.
Tercer, els temes. La Xarxa no és tecnologia. És cultura. És societat. Internet s’ha convertit en un poderós sensor social de temes i preocupacions. Si la política vol saber per què s’ha allunyat, semblant irrellevant, dels problemes de la ciutadania, ha de retrobar el camí connectant. El batec social, amb totes les seves limitacions, es mou en l’accelerat, discontinu i disruptiu flux digital. La velocitat, la brevetat i l’efímer són un signe dels temps, que ha de ser complementat-i no negat-amb altres pràctiques que no impedeixin raonar, elaborar i organitzar amb nous vímets i formats.
En comptes de jutjar amb severitat la irrupció de la emergent, potser s’hauria de seguir denunciant la incapacitat de la política formal per adequar-se a la societat xarxa. I reconèixer, com a portadora d’esperança, a una generació política decebuda però que, en comptes de “passar de la política”, passa “de la majoria dels polítics”, que no és el mateix. No es mereixen, a més de reconeixement, ànim i confiança? No és la il·lusió per un altre món millor, una altra política i una altra cultura del treball i de l’economia, motiu d’esperança democràtica? I sense il·lusió … quina política s’ofereix? La que tenim? La que ha provocat la desafecció i la frustració més important en la nostra curta democràcia?
La reconfiguració del coneixement, la capacitat de l’apoderament de les multituds i la superació de la por i l’individualisme, gràcies a la col·lectivitat, doten als moviments socials d’una força especial i màgica. Com afirma Manuel Castells , el sentit utòpic d’una democràcia directa en xarxa no és una ximpleria, té tal capacitat transformadora que cal valorar-la amb serietat. Tots els grans moviments socials comencen per una utopia. La força del moviment hi és.
Vaig escoltar una vegada dir a Innerarity que “ els filòsofs hem molestar, potser és per l’única cosa que servim “. Però no haurien de molestar, sobretot, als que s’ho miren i no als que actuen? Les dificultats de la cultura de la democràcia directa per oferir una alternativa no són poques ni petites. Encara que ho profundament imperfecte no és l’alternativa, sinó l’oferta actual. No ens equivoquem.
Morozov afirma que “la Xarxa genera il·lusions de grans victòries polítiques que són simples esgarrapades”. Però hi ha urpades que són l’esperança de la política i de la democràcia. El to paternalista i categòric d’algunes anàlisis no ajuden i trenquen els pocs ponts que queden entre el que estableix i la utopia. Si la política formal menysprea i ignora l’actual denúncia per la seva incapacitat propositiva en termes convencionals, perdrà una oportunitat irrepetible per revitalitzar amb l’empelt de la novetat. La política ha d’abraçar la intel·ligència de les multituds , el crowdsourcing social, com a nutrient d’anàlisi i solucions diferents. I el seu instrument, els partits, ha d’evolucionar a espais de coworking polític amb altres i alternatius protagonistes.
Tucídides deia: “Qualsevol poder tendeix a anar fins al límit del seu poder. Ha arribat l’hora de la vigilància! “Fem de la política vigilada una oportunitat per a una democràcia vigilant de drets i deures, de ciutadans responsables, de poders sotmesos a la llei i als valors democràtics, no per sobre d’ells. Transformar la il · lusió en acció i aquesta en alternativa. Aquest és el repte.
Antoni Gutiérrez-Rubí és assessor de comunicació i autor del llibre ‘La política vigilada’ (Editorial UOC), amb pròleg de Daniel Innerarity. (el seu blog: http://www.gutierrez-rubi.es/)