Què proposem
Imaginar que pdem ensenyar religió als infants és com pensar que podem ensenyar a l’orquídia a créixer. El que sí podem fer és proporcionar-li la terra adequada, un adob que estimuli, la humitat i temperatures adients, per tal que la Natura pugui fer el seu camí.
(Rabindranath Tagore –Sriniketan. ed. Etnos, p. 91-)
Algunes propostes de treball:
La Tardor i el conte de l’Indi errant que dugué la Tardor
Tagore s’està referint a alguna cosa molt més subtil i complexa que la transmissió d’uns conceptes o d’unes creences : apunta cap a oferir una autèntica possibilitat d’experiència de l’inefable als nois i noies, apunta vers aquella “religiositat còsmica” d’Albert Einstein “que no sap de dogmes ni d’imatges fetes a mesura humana, que és captació d’allò impenetrable, de la raó més profunda, de la bellesa més exultant ; l’experiència de la cara misteriosa de la vida, bressol de l’art i de la veritable ciència”, experiència per la qual es considerava a sí mateix un home profundament religiós.
El cultiu de l’experiència de “la cara misteriosa de la vida” va molt més enllà de la transmissió de dades. Més aviat es tracta de desvetllar i cultivar aquella mirada que fa possible que “l’home de ciència, l’artista, el pensador o el contemplatiu admirin el món traspassant el vel d’irrealitat que el converteix en un fals decorat de teatre per a la majoria” (Simone Weil)
Del conreu d’aquesta mirada en depèn tota experiència fonda de coneixement i, per tant, de la religiositat com a vivència profunda. Un conreu que es tradueix en encomanar, provocar, acréixer, una mirada meravellada (interessada, interrogativa, inquieta) vers la realitat; en predisposar, introduir i entrenar en el silenci interior. Com fer-ho ? A grans trets, es tracta de trencar rutines en el percebre i comprendre la realitat. Per quins mitjans?: jocs d’atenció amb l’oïda (ulls tapats), activitats per afinar i subtilitzar la mirada, el tacte, l’olfacte… Tenim a l’abast un inexhaurible ventall de possibilitats per a cultivar una atenció concentrada capaç d’imposar-se sobre un rutinari monòleg : totes les capacitats posades en contacte amb un univers obert i no amb un feix de sistemes tancats, ajudats amb les aportacions del món de l’art, del de la ciència, ajudats per narracions, poemes, per la riquesa del llegat mític… “Generar un estat d’absoluta disponibilitat”, en deia el poeta J. A. Valente a la creació.
En definitiva es tractaria de dotar-los d’eines i desenvolupar habilitats que els fessin possible aquesta gran aventura humana del coneixement silenciós.
La saviesa dels mestres religiosos del passat no dicta els valors del nostre present però, si la volem escoltar, és una inexhaurible font de riquesa de cara a aquest desenvolupament de la globalitat de les nostres capacitats, tan necessari per a aquells que s’han d’erigir en gestors responsables del quefer de les societats humanes, gestors de la fragilitat dels sistemes vius del planeta, gestors de la complexitat.