L’insondable silenci de l’univers de Vermeer
(publicat a http://www.josepmlozano.cat -23/12/2013-) Així resumeix Taylor el llegat d’aquest pintor que en el seu temps va vorejar el fracàs i va tenir un reconeixement més que relatiu, i que avui, tot just amb tres dotzenes de quadres, no deixa mai de fascinar-nos, provocant-nos alhora quietud i inquietud. Perquè hom ha parlat, potser precipitadament, de l’enigma de Vermeer. Ho podem acceptar amb una única condició: l’enigma no és pròpiament de Vermeer, sinó que Vermeer despulla l’enigma que cadascú és per a si mateix, i, alhora, ens hi apropa i ens hi confronta.
Potser ens costa d’entendre que aquest enigma està directament vinculat al que en podriem dir la banalitat dels temes que tracta. Al capdavall, Vermeer va fer fonamentalment pintura de gènere, sense grans innovacions ni en temes ni estil respecte els seus contemporanis (Fabritius, de Hoogh, ter Borch, Metsu…) que ens han deixat quadres excel·lents. Vermeer és universal perquè el seu univers és plenament de Delft: en contra del que creuen els cosmopolites de pont aeri, Vermeer és universal i s’adreça directament a cadascú de nosaltres perquè és impossible entendre’l al marge de Delft i de l’època atribolada que va viure. Però, tanmateix, no trobarem aquí el suposat enigma de Vermeer. Més aviat l’enigma és esbrinar per què ens atrapa amb una força que fa que, instantàniament, la nostra atenció quedi polaritzada per allò que Vermeer ens permet de veure.
Vermeer no ens proposa grans escenes històriques, mítiques, religioses: allò digne de ser pintat. Més aviat el que recullen la majoria dels seus quadres són un moment qualsevol de la vida corrent, gairebé banals, insignificants. Fonamentalment veiem un instant de vida d’unes dones: fent boixets, abocant una gerra de llet, escrivint una carta, enmig d’una classe de música… En contra de la creença que els moments prosaics són incompatibles amb la dignitat de l’art, Vermeer ens diu que tot moment és digne de ser contemplat de manera gairebé reverent. Perquè si hom es pregunta per què Vermeer ha parat esment en aquest moment concret fàcilment conclou que podria haver estat igualment l’anterior, o el proper, o qualsevol. Perquè en allò que fem, en cada moment, ja hi és tota la plenitud no tan sols de la bellesa, sinó directament de la humanitat, la de tots i la de cadascú. Tot depèn de la mirada. L’insondable silenci de Vermeer no és altra cosa que una educació de la mirada. Els quadres de Vermeer mostren el que podem veure quan no tan sols mirem, sinó quan hi veiem des del silenci. Palesen que en allò que menysprearíem dient que és tan sols vida corrent hi ha tota la humanitat. Per dir-ho en un altre llenguatge: Vermeer acaba amb la divisió entre espais sagrats i espais profans i revela que tot –i tot el que fem- pot esdevenir un espai sagrat: depèn de la qualitat d’una mirada nodrida pel silenci, el respecte i el recolliment. Fins i tot en els dos únics quadres que mostren escenes exteriors, la gent sembla embolcallada per l’apaivagament propi d’algú que simplement hi és totalment fent el que fa en aquell moment.
En certa manera, Vermeer sembla que s’anticipi al Cézanne que digué: passa un minut de la vida del món, pinta’l tal com és. Però Vermeer no ens diu només pinta’l tal com és, sinó viu-lo i veu-lo tal com és. I copsar el “tal com és” de cada instant no és l’enigma de Vermeer, sinó l’enigma –o el misteri- d’una vida viscuda amb qualitat humana.
El que corprèn dels quadres de Vermeer és com moltes de les seves protagonistes estan molt més que simplement concentrades: és la senzilla atenció i presència amb què fan el que fan. En el gest més fugaç s’hi troben plenament presents, perquè l’experiència de la vida és estar presents en el que fem, i no perduts en les fantasies o els neguits del futur, o atrapats pel ressentiment o la nostàlgia del passat. Vermeer ens diu que el moment triat no ho ha estat per ser el millor, sinó que cada moment pot ser triat perquè és el millor moment que tenim per viure. Al contrari de Goethe, Vermeer no li diu a l’instant: atura’t, ets tan bell, sinó que ens diu que podem fer bell qualsevol instant. Els quadres de Vermeer sóninevitablement estàtics, però no fixen res, són plens de moviment: l’espectador veu clarament que són un moment d’una seqüència que porta en ell un abans i un després, i alhora tenen tota la força d’un ara viscut.
Quan hom entra a la sala on hi ha exposada La lletera queda a l’instant captivat per aquesta pintura que eclipsa tot el que l’envolta. En el recolliment i la devoció amb què aquella dona aboca la gerra de llet –aquell rajolí blanc que sembla que flueixi eternament!- hi trobem l’eco de totes les representacions de la santedat de Maria. Perquè en un gest quotidià –en qualsevol gest quotidià- hi pot haver la plenitud dels temps. En aquest quadre Vermeer condensa alhora la invitació ignasiana a buscar i trobar Déu en totes les coses i el samu, la pràctica meditativa del zen de dur a terme les tasques quotidianes concretes amb atenció, presència i consciència. Igual que ho fan aquestes dones embolcallades per la tènue llum d’una finestra, talment s’estigués a punt d’esdevenir una altra anunciació, en el simple fet de llegir una carta, tocar el llaüt, emprovar-se un collaret o agafar una gerra.
Els quadres de Vermeer sembla que demanin un cert moviment per part nostra. Com si, tot de passada, entrelluquéssim de manera gairebé casual un moment privat, íntim. Però no ens queda més remei que aturar-nos, amb la consciència que allà hi es tot. Vermeer no ens crida l’atenció, sinó que ens la desvetlla. I en la desvetlla provocant-nos –literalment- la contemplació de la vida interior: el que veiem és gairebé sempre el que s’esdevé en espais privats, fins i tot ens sentim una mica intrusos en accedir a moments de vida on les persones no són conscients de ser observades. Al contrari d’un Antonio López (l’obsessió perfeccionista del qual el converteix sovint en un congelador de temps), Vermeer captura i copsa un moment perquè no tan sols el recull, sinó que l’acull. I ens mostra que tots podem no ser només consumidors del temps que passa, sinó acollidors de temps viscut.
Amb Vermeer accedim a la privacitat de les persones que veiem, però no a la seva intimitat, que només podem intuir en la transparència d’alguns rostres. Resulta colpidor que, en un pintor de tan poca obra i pintada tan lentament, sis dels quadres representin una dona amb una carta: rebent-la, escrivint-la, llegint-la… ho veiem, però no hi tenim accés. Vermeer ens interroga sobre quina és la distància justa amb relació a la intimitat de l’altre, ens convida a acostar-nos a l’altre amb un respecte atent i no invasiu i, sobretot, ens retorna la mirada i ens suggereix que tal vegada som nosaltres mateixos que mai no acabem d’accedir a la pròpia intimitat. O que, si més no, assolir-ho no és obvi i només serà possible si aprenem a mirar-nos amb atenció, afecte i respecte, sense l’exigència de qui no accepta el temps viscut i només el jutja. Hokusai digué que tot el que havia produït abans dels setanta anys no valia res, i que creia que, si seguia progressant, als noranta penetraria en el misteri de les coses, i que als cent deu tot el que fes, tant si era un punt o una línia, estaria viu. Potser no es tracta tant de pretendre accedir totalment a la intimitat i remenar-la sinó, simplement, d’estar viu.
L’insondable silenci de l’univers de Vermeer és inseparable de la llum que fa que tot en la seva pintura estigui viu. Cada objecte, cada gest, cada mirada tenen la presència justa per la llum que els correspon, l’origen de la qual no veiem. El veritable paisatge de Vermeer és la llum present arreu, sense que la puguis veure i atrapar. I és aquesta llum la que traspassa un silenci que no és merament l’estar callat, i que engendra la sensació que no hi ha res al món que pugui alterar-lo, encara que visquis en una època tan convulsa com la que va viure Vermeer. Proust digué de la Vista de Delft que era el quadre més bell del món. Nogensmenys, hi ha alguna cosa més que bellesa. Pintat poc després que l’explosió d’un polvorí causés una gran mortaldat, en el quadre –en els quadres de Vermeer- no hi ha res que faci soroll, que destorbi el silenci. De la mateixa manera que –simultàniament- no hi ha res que aparti els seus protagonistes de fer el que han de fer. En cada moment.
No hi ha l’enigma de Vermeer, perquè un enigma es resol, i Vermeer no resol res, sinó que ens aproxima a i ens mostra un misteri: el que cadascú és per a si mateix i el que som els uns per als altres. I aquesta aproximació i aquest mostrar-se només es poden esdevenir quan estem xops de l’insondable silenci de Vermeer, que és el nostre.
Carlos Pujol, en el recull de poemes que va dedicar a Vermeer, en té un que acaba així:
Entre aquel alboroto
yo pintaba el silencio, lo que calla
cuando en el corazón no se oye ruido.
El que Vermeer ens anuncia i ens recorda és que enmig del brogit de cada dia podem escoltar allò que calla quan en el cor no se sent cap soroll.