DECLARACIÓ – Les societats de coneixement i les seves profundes consequències
Equip de Recerca sobre Epistemologia Axiològica -CETR- L’aparició i establiment de les societats del coneixement suposa grans i greus transformacions en tots els àmbits de la cultura i la vida de les persones que es necessari abordar sense demora. Ja estem vivint en una societat que sobreviu i es desenvolupa creant contínuament ciències i tecnologies en mútua potenciació accelerada. De manera fonamental i irreversible la creació de coneixement s’ha convertit en el principal factor de supervivència. Les ciències i les tecnologies creen noves formes d’influir en el medi ambient, noves formes de treball, d’organitzar-se i exigeixen noves formes de cohesionar-se i d’establir finalitats. Aquestes noves tecnociències generen contínuament nous productes i serveis, no és raonable pensar que ells s’aturarà el seu creixement.
El fet fonamental que suposa la societat de coneixement
L’aparició i establiment de les societats del coneixement suposa grans i greus transformacions en tots els àmbits de la cultura i la vida de les persones que es necessari abordar sense demora.
Ja estem vivint en una societat que sobreviu i es desenvolupa creant contínuament ciències i tecnologies en mútua potenciació accelerada. De manera fonamental i irreversible la creació de coneixement s’ha convertit en el principal factor de supervivència. Les ciències i les tecnologies creen noves formes d’influir en el medi ambient, noves formes de treball, d’organitzar-se i exigeixen noves formes de cohesionar-se i d’establir finalitats. Aquestes noves tecnociències generen contínuament nous productes i serveis, no és raonable pensar que ells s’aturarà el seu creixement.
El progrés imparable de les tecnociències comporta, inevitablement, una transformació constant de les maneres d’interpretar el real i de l’ús de tot allò real, per tant, implica una constant i accelerada modificació de les formes de viure, afectant tots els àmbits de l’existència humana. Aquesta nova forma de viure permet desenvolupar noves possibilitats i capacitats de creativitat col·lectiva.
Aquest creixement constant i accelerat de les tecnociències crea unes condicions globalitzades de vida amb una incidència en el medi cada vegada més poderosa. La globalització, per tant, és total perquè abasta i afecta també al medi.
Aquest fet, ja plenament operatiu i en procés imparable, és una destinació implacable que tots els pobles han d’assumir inevitablement al més aviat possible; cap pot quedar al marge. No fer-ho és automarginar-se, convertir-se en una rèmora i un risc per a la pròpia supervivència i la de l’espècie.
Ja no és possible ni rebutjar, ni ignorar que hem de viure del moviment i canvi constant. Ningú pot optar per desentendre’s ni menysprear aquesta destinació inexorable que exigeix que s’assumeixi voluntàriament. No hi ha possibilitat d’alternativa a la lògica del canvi continu, perquè suposaria el retorn, en les seves estructures fonamentals, a societats estàtiques, i aquest retorn ni és possible ni seria beneficiós.
Aquestes maneres de vida reclamen sistemes axiològics col·lectius, és a dir, sistemes de valors col·lectius adequats al moviment incessant, perquè exigeixen noves interpretacions, valoracions i finalitats com a factors imprescindibles per a la indagació i creació permanent en tots els àmbits. Conseqüentment, es requereix que visquem des de projectes axiològics que prohibeixin la fixació i motivin la innovació i creació constant. Mai la humanitat ha tingut sistemes axiològics col·lectius dinàmics, és la primera vegada que s’esdevé en la història.
Crear i modificar constantment i acceleradament els nostres projectes axiològics col·lectius demanda ocupar-se de la qualitat d’individus i grups, que són els conductors i creadors de tot aquest món en contínua modificació. Per tant, en la nova societat de coneixement la qualitat humana (QH) i la qualitat humana profunda (QHP) no són optatives, són condició sine qua non de supervivència.
Entenem per qualitat humana (QH) la capacitat d’interessar-se (I) per la realitat en la seva complexitat, si pot ser, sense condicions; la capacitat de distanciar-se (D) dels propis interessos, desitjos i expectatives; la capacitat de silenciar (S) els propis criteris d’interpretació, valoració i actuació. Qualitat humana és IDS.
En les noves condicions de supervivència col·lectiva, IDS no pot concebre’s i viure’s en el si de la submissió i la repetició del passat, sinó en el si de la indagació lliure (I), tant individual com a col·lectiva, indagació realitzada necessàriament en comunicació (C) amb uns altres i en el si del servei (S) d’uns a uns altres, ICS. En les noves societats IDS només pot portar-se a terme en ICS. Això, practicat amb la màxima radicalitat, és la qualitat humana profunda (QHP).
Les noves condicions de supervivència exigeixen la simbiosi. Entenem per simbiosi una relació entre persones i amb el medi en la qual la supervivència d’un depèn estrictament de la supervivència de l’altre, i la supervivència del grup humà depèn la supervivència del medi i al revés.
Així per exemple, en un grup de recerca interdisciplinària o en una empresa d’innovació, l’èxit de la recerca de cadascun dels especialistes depèn de l’èxit dels restants membres del grup. Es requereix del treball creatiu de tots i cadascun dels especialistes, coordinats en una comunicació plena dels seus exclusius coneixements, en la totalitat de la seva capacitat creativa, i en una comunicació i servei mutu confiat i sense reserves. Cap especialista pot funcionar ¡ autàrquicament, ni ningú posseeix el saber de tots. Aquest model de simbiosi cal estendre-ho a tots els quefers.
Per a que les societats de coneixement i innovació contínua siguin possibles es requereix una epistemologia no mítica. Entenem per epistemologia mítica la que va aparèixer en temps dels projectes axiològics col·lectius mítics que sostenia que el que diuen les paraules i les narracions mítiques és una descripció de la realitat. Les ciències durant molt de temps també van sostenir aquesta epistemologia. Totes les nostres construccions lingüístiques, siguin mítiques o científiques, són només modelacions de la realitat.
Per la mateixa raó de mobilitat permanent, tampoc és sostenible en les noves societats una antropologia de cos i esperit, ni tan sols una antropologia que digui que som animals racionals. Hem de partir d’una antropologia que es base en la pura dada que som animals que parlen i que, per això, tenim un doble accés a la realitat, el relatiu a les nostres necessitats i el no relatiu a aquestes necessitats o gratuït. Aquest doble accés a la realitat és una dada, no una especulació, ni un supòsit o una creença.
El fet de l’aparició i assentament de les societats de coneixement és una destinació inevitable i sense volta enrere que s’imposa i al que cal donar resposta adequada, si és que es pretén sobreviure.
Quina és l’alternativa plantejada a la societat del coneixement ?
L’alternativa a aquest fet bàsic i real, perquè ja està operant a gran escala, és continuar vivint en unes societats que utilitzen la recerca (I) i la informació (I) per a l’explotació (I) dels recursos humans i del medi, amb tal eficiència que ja resulten insostenibles. Són les societats IIE.
És normal, i no ha d’estranyar, que aparegui més evident l’alternativa al nostre plantejament que el plantejament mateix, perquè l’alternativa és una realitat present, i el que proposem és encara només una proposta, molt parcialment realitzada.
Per comprendre el que està passant, cal prendre consciència que en la dinàmica de les noves societats industrials hi ha dos nivells, un, el superficial, ple d’ambigüitats, dissimulacions, hipocresies, però ple també de bones voluntats; i un altre, el profund, que és de depredació pura i dura, sense pietat ni consideració del dany que s’està causant; i tot això sense cap control, a causa que han quedat obsolets els sistemes axiològics heretats del passat.
La nostra pretensió és descriure exclusivament el nivell profund perquè és el que ho regeix tot. A aquest nivell profund es constata un ús de l’enorme capacitat de recerca científica i tecnològica i de les possibilitats de creació de nous serveis i nous productes per a l’explotació de la naturalesa, les persones, els pobles i les nacions en el curt termini.
S’utilitza la grandíssima capacitat d’informació i de globalització adquirida per a l’especulació financera, per a l’explotació de recursos humans i no humans, sense cap consideració, sacrificant al benefici especulatiu immediat, els assoliments socials aconseguits, les anomenades societats del benestar.
És manifest el desinterès per la cultura, la qualitat i qualitat humana, la qualitat de la vida, les tradicions de saviesa, les arts i les ciències que no redundin en benefici immediat. Es dóna un menyspreu i ruptura, de fet, de les tradicions de qualitat humana i de saviesa de la humanitat.
La cerca del benefici a curt termini a costa de tot, crea una estratègia de manipulació informativa i control dels mitjans de comunicació, a tots els nivells, per al servei dels interessos econòmics del gran capital financer.
Gràcies a la gran capacitat instantània d’informació, es disposa d’una mobilitat completa del capital i dels mitjans de producció per fugir del control democràtic de les nacions.
La marxa de la recerca dels centres científics i de les universitats es controla a través del finançament i es posa al servei de l’ interès econòmic, sense que prevalgui la consideració per les gents ni pel medi.
Les democràcies, els parlaments, les lleis, els salaris, les pensions, i la vida de les persones i els pobles, es controlen, habitualment de manera poc transparent, per mitjà de la pressió de lobbies, tot això pensat exclusivament a favor dels beneficis financers a curt termini.
Es menysprea la naturalesa, la salut de la vida del planeta, la dels pobles i de les seves tradicions, si no redunda immediatament en benefici econòmic.
S’impedeix la planificació política, econòmica i social a mitjà i llarg termini, que resulta imprescindible per a la bona marxa de les societats que viuen de la creació i innovació constant de ciències i tecnologies, sacrificant-ho tot al curt termini.
Es controla i bloqueja, si és necessari, la indagació i innovació axiològica, ambdues també imprescindibles per al bon funcionament de les societats de coneixement, perquè no resultin perilloses i puguin redundar sempre en benefici econòmic.
No es tenen escrúpols en la utilització de les tradicions religioses, espirituals i de moralitat, mitjançant un pacte entre el poder polític i econòmic i les grans institucions religioses per així tenir un millor control dels pobles i de la moral, subordinant-ho tot prioritàriament al benefici.
Tampoc es tenen escrúpols per fomentar la divisió política i l’enfrontament entre estrats socials, pobles, nacions i cultures, tot això al servei de l’explotació, encara que es generi i consolidi una marginació estructural creixent.
Quan es considera a les persones, els pobles i la naturalesa com a recursos a explotar, se’ls esclavitza de fet.
En resum, se subordina tot el poder i la capacitat de creixement accelerat de les ciències, les tècniques, les grans possibilitats de comunicació, informació i globalització dels pobles i de la vida, en benefici dels grans grups financers i manufacturers, sense una altra consideració. I tot això a curt termini i sense cap control polític internacional.
Si no escapem d’aquest ús de la capacitat de recerca, informació i explotació de les tecnociències, anirem, en un curt espai de temps, i ja hi estem anant, a la nostra pròpia destrucció i a la destrucció de la vida i de l’habitabilitat del planeta.
L’oblit de la necessitat de qualitat humana i de la necessitat de crear, per a això, projectes axiològics col·lectius adequats i, sobretot, l’oblit de la indagació i del cultiu de la qualitat humana profunda (QHP) a nivell col·lectiu, i fins i tot global, és el major risc que ens amenaça i que ja estem patint. Ens està conduint a la pèrdua de la flexibilitat, pròpia de la nostra espècie, a encegar els conductes que ens transmeten la saviesa del passat, a la possibilitat real de cometre errors irreversibles per a la vida del planeta que poden conduir fins i tot a la seva destrucció.
És urgent prendre consciència individual i col·lectivament d’aquesta situació, perquè el temps és escàs per corregir-la i per poder evitar els grans riscos que ja ens estan amenaçant.
Conseqüències de la societat del coneixement i de les seves alternatives
Cal assumir inevitablement el destí que ens imposa la societat de coneixement. Aquesta societat exigeix que es prengui consciència de la seva estructura dinàmica que transforma contínuament tots els nivells de la vida humana perquè se li pugui donar resposta adequada.
La resposta a la nova situació no ve de cap part, no es rep, no és heterònoma, es construeix a compte propi.
Si no es construeix la resposta, llavors les solucions seran imposades pel poder que les presentarà amb aparences de veritables, úniques i sense alternatives. Això suposa prendre consciència explícita que s’han acabat les formes estables, legitimades des de fora, capaces d’abastar tots els àmbits de la vida.
Si no deixem de costat les estructures de valoració i organització del passat, llavors serà impossible viure de manera viable la societat del coneixement.
Si no es dóna direcció al creixement accelerat de les ciències i tecnologies, funcionaran en la seva dinàmica com un aprenent de bruixot, generant riscos incontrolables i posant-se al servei d’uns pocs en perjudici de la majoria.
Per primera vegada en la història de la nostra espècie el coneixement és el factor central de supervivència, que requereix que sigui reconduït en benefici de tota forma de vida.
En la societat del coneixement és necessari i imprescindible, també per primera vegada, el cultiu generalitzat, explícit i sistemàtic de la qualitat humana i de la qualitat humana profunda.
En les societats de coneixement industrials d’explotació, el cultiu de la qualitat humana i de la qualitat humana profunda ha quedat com una qüestió privada, ocasional i totalment marginal.
En aquestes societats aquells que conreen la qualitat humana i la qualitat humana profunda ho fan, majoritàriament, dins d’un marc general jeràrquic i de submissió o ben desarticuladament i per lliure. En aquestes condicions és gairebé impossible, per a les societats de coneixement i canvi, aprofitar l’herència sapiencial dels avantpassats i acaba per perdre’s aquest patrimoni cultural, ètic i espiritual indispensable i insubstituïble de la humanitat.
Si no s’és capaç d’orientar adequadament la creativitat de les societats de coneixement en favor de la vida a la terra, llavors ni podran desplegar tota la seva capacitat creativa, ni serà possible sobreviure als desafiaments que imposen les noves societats. Actualment, la creativitat de les persones i dels col·lectius es desaprofita en favor de l’ interès prioritàriament econòmic d’una minoria, només s’atén a les necessitats d’una part de la població –que, encara que sigui creixent, oblida grans borses d’exclosos- i es posa en perill la sostenibilitat del medi ambient i, amb això, la supervivència de l’espècie humana.
Què exigeix la nova situació cultural?
La societat del coneixement no pot continuar sota el paradigma de les societats industrials que es basen en la investigació, la informació i l’explotació (IIE), perquè en aquest cas es produeixen greus problemes d’abast global, com la degradació del medi ambient, l’extinció d’espècies, l’escalfament del planeta, l’exacerbació dels conflictes socials i entre països, el creixement de la misèria extrema, el descontrol en la creació i ús d’armes, la síntesi i tràfic de drogues, el creixement i la globalització de les organitzacions criminals.
Viure de la creació i innovació contínua fa inviable, sense sentit, inadequat, perillós i socialment denunciable, obstinar-se a mantenir en les noves societats formes i estructures estàtiques i de submissió que responen a anteriors paradigmes.
És, doncs, necessària una reflexió seriosa, amb voluntat pràctica, per transformar la societat en l’economia, la política, en les formes d’organització social i de govern, en les institucions educatives formals i no formals, en les organitzacions conviccionals, etc., i adequar-la a les condicions pròpies de la nova manera de supervivència a través del coneixement i la innovació.
En la política vigent, els governs i, en definitiva, la democràcia no s’han adequat a les noves tecnologies comunicatives; es practica una política que no és participativa, està en mans d’uns partits ideologitzats i jeràrquics, que intenten controlar els mitjans de comunicació per posar-los al seu servei i que es preocupen únicament del curt termini.
És imprescindible que la democràcia s’adeqüi a la societat de coneixement i als seus nous instruments comunicatius i de participació. La política adequada a les societats de coneixement ha d’ocupar-se temàticament del mitjà i llarg termini.
Aquests canvis en la política es faran per i des de la qualitat humana i la qualitat humana profunda. Així s’evitarà el més possible l’explotació d’éssers humans i del medi justificada per models socials anteriors.
Els valors promoguts en èpoques passades, en ser immòbils i immobilitzadors, no compleixen la funció orientadora de les dimensions sensitives i d’estimulació en els individus i grups que viuen de canviar. Si algú s’obstina a mantenir-los o si no es fa gens per substituir-los, faltarà l’orientació adequada a la innovació per mantenir la vida al planeta.
Així no es pot seguir. Un paradigma que sigui adequat a les societats de coneixement ha de configurar l’activitat col·lectiva cap a la recerca i la indagació, en plena comunicació, i sempre al servei de la supervivència de les espècies i del planeta.
La gestió de les societats de coneixement i canvi continu exigeix un saber capaç de crear projectes col·lectius amb els quals orientar tots els nivells de la vida; precisa amb urgència la creació d’una epistemologia axiològica; un saber sobre com construir els projectes col·lectius al ritme del canvi de les formes de vida provocades per la contínua creació de coneixements, tecnologies, productes i serveis. Aquest saber no l’hem pogut heretar dels nostres majors perquè no els feia falta i, d’alguna manera, com a creació autònoma, estava prohibit, perquè el projecte axiològic col·lectiu ja venia donat per Déu (societats preindustrials) o per la naturalesa de les coses (societats industrials).
Les societats del coneixement reclamen una nova antropologia, no basada ni en creences ni en pressupostos filosòfics sinó basada exclusivament en la dada que som uns vivents que parlen.
Mantenir interpretacions de l’ésser humà com un compost format d’esperit i matèria o com un compost d’animal i capacitat de raonar, suposa fixar la interpretació i la valoració i no permet l’epistemologia axiològica, sinó que manté en l’epistemologia mítica que pretén que el que diuen les nostres narracions i teories és com és la realitat.
L’educació per a la creativitat, per a la simbiosi, per a la contínua indagació en ciència i tecnologia i per a la creació de nous projectes axiològics és un dels pilars de la societat del coneixement.
Quan l’educació està en funció només de convertir als individus en recursos i competidors, tota creativitat i eficiència queda amputada en la societat.
El coneixement cientificotècnic creix i es va fent més i més complex, de manera que ja cap individu o grup pot dominar tot el saber, ni tan sols en una sola disciplina; per poder avançar cal crear projectes axiològics col·lectius que permetin la col·laboració, la comunicació, la confiança mútua i completa entre individus. Les societats de coneixement funcionen millor com més completa és la simbiosi, la comunicació i la confiança entre individus, grups i el medi.
La societat de coneixement en simbiosi completa no pot considerar com a recursos ni les persones ni el medi perquè, de fer-ho, malmetria la comunicació i la simbiosi. És aquest un fet central que no es podrà desatendre.
Una societat de coneixement i simbiosi requereix solidaritat i equitat les quals reclamen llibertat personal, de grups, i d’opcions axiològiques, dins d’uns patrons comuns lliurement acceptats.
Si en els equips multidisciplinaris, que són el motor de la creació i innovació, hi ha jerarquització o desconfiança i falta la comunicació plena, llavors el saber i els resultats de la recerca no podran circular lliurement i, amb això disminuirà, quedant molt minvada, la capacitat de creació i innovació.
En la societat actual, regida pel principi d’explotació, la relació entre l’ésser humà i el medi no és simbiòtica. Es considera el medi només com un recurs per treure el major i més immediat benefici possible. Fins i tot quan es pensa en la sostenibilitat del medi és, majoritàriament, per continuar explotant-lo.
La llibertat personal, de grups i d’opcions axiològiques queda condicionada a mantenir-se dins dels marcs que imposen els que ostenten el poder de les societats industrials. En aquest context és important que s’acceptin i es justifiquin com a inevitables, en molts casos, la falta de llibertat, d’equitat i solidaritat. Aquesta situació legitima que cadascun segueixi el seu propi interès.
Si se sotmeten les societats de coneixement a una organització jeràrquica i la cohesió col·lectiva s’aconsegueix per submissió, s’impedeix amb això la flexibilitat necessària per adaptar-se a les condicions contínuament canviants. La conseqüència d’aquesta organització inadequada és una desorganització real plena d’ineficàcia, pèrdua de capacitat creativa, sofriments i conflictes.
Les societats jerarquitzades són homogènies; les societats d’innovació, creació i canvi continu són societats globals en les quals la creació genera diversitat, la qual cosa significa que la globalització és inseparable de la diversificació.
En les societats industrials d’explotació es proclama la pluralitat, però de fet s’imposa un model únic occidental i liberal, exclusiu i excloent, fonamentat en l’individu i el benefici propi.
Els qui s’oposen a les societats de coneixement i els que les afavoreixen
Tots els que pretenen tornar al passat són adversaris de les societats de coneixement; també ho són els que fixen, o pretenen fixar, en un sistema de creences religioses o ideològiques; els que sostenen sistemes axiològics, religiosos, morals, econòmics, polítics, de principis immutables i intenten imposar-los a tots pretenent tenir ja la solució. També ho són els que defensen un ús de les tecnociències per a l’explotació de les persones i del medi.
S’oposen a les societats de coneixement tots els que justifiquen i sostenen superioritats i inferioritats en les races, en les tradicions culturals i espirituals, entre els sexes, el color de la pell, etc. S’oposen també els mitjans de comunicació adscrits a ideologies o al poder; l’educació al servei de sistemes ideològics o de creences; els que desatenen la qualitat humana; els que promouen la intolerància, sigui del tipus que sigui.
Són aliats de la societat de coneixement, tots els que són conscients de la necessitat de grans transformacions culturals, socials, organitzatives i espirituals per poder evitar els greus riscos als quals ens veiem enfrontats.
Ajuden a les societats de coneixement els qui demanen més democràcia i transparència, més solidaritat i simbiosi entre les persones i els països; els qui lluiten per una economia sostenible; els que lluiten per la justícia a l’interior dels grups, dels països i entre països; els qui defensen i cuiden el medi.
Són també col·laboradors els qui protesten contra tot tipus d’exclusions: religioses, morals, d’orientació sexual, econòmiques, etc.; els qui reclamen que tot ésser humà tingui educació, menjar, atenció mèdica, una casa, un treball, una pensió de vellesa; els qui treballen per una xarxa internet segura, lliure i per a tothom; els qui lluiten per uns mitjans de comunicació lliures.
Són una ajuda imprescindible tots aquells que intenten oposar-se a les especulacions d’un capital financer sense control.
Tots aquests grups són aliats en el fonamental de les seves reivindicacions, no necessàriament en les concrecions de les seves propostes.
Mereixen un esment especial també tots aquells que saben que s’ha de crear les solucions en grup, entre tots, democràticament, al servei de tots.
Aliats molt valuosos són algunes minories religioses, espirituals i conviccionals; tots els qui busquen la qualitat humana i la qualitat humana profunda. Ho són en la seva inquietud i en la seva cerca, no necessàriament en la manera i concreció de la seva cerca.
Hi ha molts més adversaris i aliats que els que es poden enumerar en una llista. En cada grup, en cada projecte axiològic adequat a les noves societats, sigui al nivell que sigui, caldrà identificar-los detalladament, per contrarestar als qui s’oposen i comptar amb l’ajuda dels qui van, en algun sentit, en la mateixa direcció.
No es podrà portar a terme aquesta ingent tasca, que és canviar radicalment l’estil de vida de la humanitat sencera i de cada persona i cada grup, sense localitzar i, si pot ser, persuadir o desactivar als qui s’oposin a aquesta transformació necessària i imprescindible per a la nostra supervivència col·lectiva i per a la supervivència del medi.
Estratègies i tàctiques per dur endavant el nostre projecte
Algunes estratègies centrals
No és suficient construir el projecte axiològic col·lectiu que, encara que estigui ben elaborat, necessitarà que es creïn procediments per aconseguir que arribi a les gents i que voluntàriament ho adoptin. Es necessitaran estratègies per apropar el projecte als membres de la societat, perquè aquests el puguin assumir; i es necessitaran tàctiques perquè aquest intent pugui ser eficaç. Només podem assenyalar algunes estratègies i tàctiques centrals i generals per a totes les societats de coneixement i a manera d’exemple.
Cada projecte axiològic col·lectiu per als diversos nivells de les organitzacions de les societats de coneixement haurà de formular les seves pròpies estratègies i les seves pròpies tàctiques, segons la seva pretensió i la seva situació.
L’estratègia central serà educar a individus i col·lectius per a la recerca i indagació constant, sigui en el camp que sigui. Ensenyar a “aprendre a aprendre”, és a dir, aprendre a indagar i investigar en allò conceptual, en allò axiològic i en allò pràctic; i això com una tasca de tota la vida. Aquest és el punt nuclear.
Per aconseguir-ho, serà necessari construir projectes axiològics col·lectius que indueixin al fet que tots estiguin disposats a canviar el que sigui convenient, quan sigui convenient, sense traumes personals ni de grup.
Els projectes axiològics col·lectius hauran de motivar per a l’adquisició de la qualitat humana d’individus i grups, i perquè tots puguin accedir, en alguna mesura, a la qualitat humana profunda.
Serà imprescindible educar a individus i col·lectius per a la simbiosi completa, entre individus, entre grups i amb el medi. Els membres de les societats de coneixement han de comprendre i viure que en les noves circumstàncies culturals són impossibles els individus i els grups autàrquics o menyspreadors del medi.
Caldrà educar als individus en la llibertat per al servei del col·lectiu; també perquè els col·lectius estiguin al servei dels individus i perquè individus i col·lectius l’estiguin al servei del medi. És tan bàsic cuidar del medi com del col·lectiu humà mateix.
És de gran importància el foment de les organitzacions cíviques en xarxa des de la mateixa base de la societat, per al servei comunitari en tots els camps, també i especialment referent a la qualitat humana profunda.
Cal ajudar i fomentar les organitzacions i accions polítiques adequades a les societats de coneixement globalitzades, des d’una profunda particularització. La globalització i la particularització són dues nocions correlacionades, interdependents i necessàries en les societats de coneixement.
Requerirà especial atenció la construcció de projectes axiològics adequats per al trànsit pacífic de les formes de vida del passat, pròpies de societats estàtiques, a formes apropiades a les societats de coneixement i canvi continu.
Algunes tàctiques
És necessari parlar clar, però sense enfrontaments, perquè enquisten i enforteixen la resistència al canvi. Això és vàlid en allò personal, en allò polític, en allò referent a la qualitat humana i, especialment, en allò referent a la qualitat humana profunda.
La política ha d’estar orientada a anar substituint pacíficament els projectes axiològics col·lectius del passat, pels adequats a les societats de coneixement, des de les bases, defugint, el més que es pugui, l’enfrontament.
Resulta imprescindible absorbir, a consciència i completament, la saviesa de les institucions sociopolítiques, religioses i ideològiques del passat, per heretar-la. Aquesta actitud és fonamental per evitar tot tipus de conflicte i submissió. Heretar tot el vi que va mantenir en vida a les copes, sense que quedi ni una gota que no ens beguem, guardant amb veneració les copes en els prestatges de la història. Això és lo racional, el menyspreu d’aquesta herència és pura neciesa.
És necessari articular procediments per ajudar a que determinats col·lectius i grups socials puguin transitar a la societat del coneixement i deixin de banda les formes autoritàries, impositives, de submissió i individualistes.
És urgent intensificar el foment de xarxes de grups que conreïn la qualitat humana i la qualitat humana profunda, d’acord amb el nou esperit propi de la societat de coneixement.
És imprescindible escriure, publicar, utilitzar les xarxes socials per difondre la nova actitud. Aprofitar totes les ocasions per parlar i difondre aquestes idees per tots els mitjans a l’abast, explicant especialment amb les noves tecnologies.
Caldrà fomentar organitzacions que estimulin la simbiosi entre pobles fins a aconseguir una simbiosi global.
A manera de conclusió
S’està enfront d’una alternativa inevitable.
O s’assumeix lliurement la destinació llegada per les generacions que ens van precedir: les societats de coneixement i canvi constant, amb totes les seves conseqüències en tots els nivells de la nostra vida col·lectiva i individual; o es continua utilitzant tot el poder, acceleradament creixent, de les potents ciències i tecnologies, controlades per uns pocs, per a l’explotació de persones i medi, sense una altra preocupació central que el major benefici possible a curt termini.
Si s’opta per assumir conseqüentment les societats de coneixement, segurament es correran greus riscos, però només així es tindran serioses possibilitats de supervivència per als éssers humans, per a la vida a la terra, i per a l’habitabilitat del planeta.
Si optem per continuar en les societats d’investigació, informació i explotació (IIE), podem estar ja segurs que prenem un camí inviable a mitjà i llarg termini, per a la nostra espècie, per a tota la vida del planeta i per a la seva habitabilitat.
La destinació està a les nostres mans, i per la gravetat de la cruïlla, és urgent prendre la decisió adequada.