La mística islàmica és molt rica en paraules de saviesa. Sentirem avui alguns versos de Hallâdj, nascut a l’Iran el 857 de l’era cristiana, el gran poeta de la Unitat.
Hallâdj en aquests versos parla del buidar-se d’un mateix per a poder veure l’Altre. El coneixement de l’Altre, d’Ell, d’Al•lah, requereix “morir a sí mateix” ; mentre es vulgui preservar alguna cosa per a sí mateix, mentre s’atorgui algun valor a la pròpia persona o a les realitzacions personals, els ulls romandran cegats, com coberts d’un vel,. Conèixer-lo vol dir estar disposat a fondre’s en Ell ; aleshores és quan els ulls es fan capaços de reconèixer-lo arreu, en cada racó, en cada ésser.
Així ens ho diu Hallâdj :
¿Quina és aquesta terra tan buida de Tu
per a que sempre estiguin enlairant els ulls buscant-te en els cels ?
I Tu els veus, quan sembla que et miren,
i ells no et veuen, en la seva ceguesa.
¿Sóc jo ? ¿o ets Tu ?
Entre Tu i jo, hi ha un “jo sóc” que em turmenta.
Lluny de mi tot pensament de “dos”,
En el fons del meu no res, hi ha el teu Tu, per sempre.
¡Que el teu “Jo sóc” esborri el meu “jo sóc”,
Que el teu lloc en el meu cor sigui el meu cor sencer.
Unifica’m, oh Únic, en Tu,
amb aquell pacte sense camí ni ruta,
tan a prop de Tu que fins i tot el meu nom quedi esborrat.
La teva Existència unida a la meva manca d’existència,
el teu Esperit fos amb el meu esperit,
com l’ambre amb el mesc.
Si Et toquen, em toquen. Tu ets jo sense separació.
Res no pot separar l’Esperit diví d’aquells que l’estimen.