HARMONIA ÉS LA PARAULA CLAU
Antonio Colinas
Harmonia és la paraula clau. La vida, el món, és una harmonia que ens obstinem a viure en desarmonia. Seguir els cicles, les estacions, les mutacions naturals; observar el curs del macrocosmos i del microcosmos i adaptar-nos-hi periòdicament. Viure en plenitud; esperar amb calma quan ens assalti algun mal. Evitar, en qualsevol cas, la desarmonia. Aquesta és la clau de l’ésser. (26)
Passem els anys fent-nos desesperades preguntes i no sabem que, al nostre al voltant, tot són respostes. Ofegats en les preguntes, no volem o no sabem veure les respostes contínues que la naturalesa ens ofereix. Rares vegades acceptem el món tal com és: com una única i clara resposta. (24)
Encara hivern. La vall completament verda i en el seu centre l’ametller en flor, una gran massa blanca, una foguera de llum. De cop i volta es posa a nevar. Neva sobre l’ametller florit, neva sobre la neu. Tot com en una estampa japonesa. Impossible descriure amb més detall aquesta visió sense caure en l’excés. Hi ha vegades –i aquesta és una d’elles- que la realitat supera amb escreix a l’art. (21)
Plenitud de la nit perfecta de juliol. Les estrelles pures, el vent càlid, la remor de la pineda i el cant dels grills, creen una melodia delicadíssima i sublim. Ningú posaria en dubte que –com a mínim aquesta nit- el món està bé fet, el món és extremadament perfecte. (27)
Cant de la merla: desesperat afany de contenir en un xiular tota la bellesa i la perfecció del món. (36)
Sembrar és el que importa. Encara que de vegades, la gelada o el vent glaçat cremin flors i fruits. Sembrar sempre, amb naturalitat, sense pensar en la collita, en els resultats que en puguem obtenir. (63)
D’on brolla aquest silenci absolut del matí? Tot calla. No se sent ni un ocell. Els arbres semblen morts. No sentim res, però tot ens diu alguna cosa, com si tot se’ns comuniqués. El veritable silenci s’escolta. El so del silenci és la total i madura plenitud de l’ésser. (88)
El rossinyol nocturn, després de cantar a l’ombra amb els ulls plens de lluna, afronta la llum de l’alba descansat i joiós. El seu cant, fresc i profund, encara domina per sobre del cant dels altres ocells, que no han sabut res de la nit. Els ocells del dia només creuen en el món que veuen. El rossinyol penetra i penetra l’ombra amb el seu cant i d’ella n’extreu (i ens en extreu) l’altra realitat. (97)
Mai havia escoltat vibrar a les cigales amb tanta força. En el fons del barranc se’n sent una amb una intensitat i amb una dolçor que jo desconeixia. Tanco els ulls i em concentro en el so. M’oblido de tot. Després, sobtadament, quan ella calla, el silenci m’envaeix. i, en el meu interior, aquest silenci es converteix en dolça vibració, harmonia. (99)
(petita selecció de: Antonio Colinas. Tratado de armonía. Barcelona, Tusquets, 1992)