“El temps no és or, el temps és vida”
A primers d’abril moria José Luís Sampedro, economista i novel·lista. S’ha apagat la veu d’un escriptor i humanista que mai va callar quan es tractava de denunciar injustícies. Reproduïm uns pocs fragments del llibre Escribir es vivir, així com algunes frases aparegudes en premsa les darreres setmanes. I, finalment, el seu Pròleg a l’obra de Stephane Hessel, Indigneu-vos.
Algunes frases de Sampedro:
Des que, quan era petit, Salgari em va portar a viure entre els bucaners del Carib, fins ara que puc treure el cap i descobrir mitocondris i el seu debatut misteri a les cèl·lules, mentre no perdi els ulls ni la raó, la lectura omplirà els meus desitjos, en provocarà d’altres i em descobrirà el que no sospito, oferint a la meva vida física, que és limitada, perspectives innombrables.
El nostre és un món en el qual quatre cinquenes parts de la Humanitat passen gana, mentre l’altra cinquena part pateix malalties provocades per l’excés de menjar. Algú pot considerar que es compleixen els drets humans? Ni tan sols el més elemental, que és alimentar-se.
El diner com a bé suprem ens condueix al desastre.
Deberíamos vivir tantas veces como los árboles, que pasado un año malo echan nuevas hojas y vuelven a empezar.
Uno escribe a base de ser un minero de sí mismo.
Hay dos clases de economistas; los que quieren hacer más ricos a los ricos y los que queremos hacer menos pobres a los pobres.
Siempre se puede, cuando se quiere.
El tiempo no es oro; el tiempo es vida.
Porque es tocando fondo, aunque sea en la amargura y la degradación, donde uno llega a saber quién es, y donde entonces empieza a pisar firme.
Qué importa mi boca cerrada, ¡cuando piensas con el alma te oyen!.
El sistema está roto y perdido, por eso tenéis futuro.
Yo no digo que lo pasado sea lo mejor. Digo que el capitalismo en su momento fue naciente, pero ahora es insostenible. La mejor definición de su decadencia la dio Bush. Dijo: “he suspendido las reglas del mercado para salvar al mercado”. Es decir, el mercado es incompatible con sus propias reglas.
El sistema ha organizado un casino para que ganen siempre los mismos.
Lo que más me ha impresionado de este siglo XX que finaliza es la estupidez y la brutalidad humanas.
Es asombroso que la humanidad todavía no sepa vivir en paz. Que palabras como “competitividad” sean las que mandan frente a palabras como “convivencia”.
Este mundo está traicionando a la vida.
El día que se nace uno se empieza un poco a morir. Estamos acostumbrados a ver la muerte como algo negativo, y yo estoy tan cerca que no puedo dejar de pensar en este asunto. pero pienso con alegría vital. Lo que no nos enseñan es que el día que se nace se empieza uno a morir, y la muerte nos acompaña cada día.
Nos educan para ser productores y consumidores, no para ser hombres libres.
De Escribir es vivir (Areté, 2005):
Más que una visión clara uno tiene intuiciones por las que se va guiando y más que saber lo que se es y lo que se debe ser, uno va sabiendo lo que no es, lo que no debe o no quiere ser. A lo largo de mi vida siempre he tenido más claro lo que NO quería y lo que NO debía, y es a partir de esos rechazos como he ido llegando a lo que soy o creo ser. (p.62)
Yo me levantaba a las cuatro de la mañana porque era la hora en que ni yo molestaba a nadie ni a mí me molestaban, la hora en la que no suena el teléfono y, en mi caso, la hora a la que pasan las ideas. Ya saben ustedes que cuando pasan las ideas hay que estar ahí. Ese es otro consejo que puedo darles: las ideas o se cogen o se pierden. De modo que estén ustedes alerta y cuando tengan una idea no la dejen escapar. Por eso, ahora que ya no tengo que ir ni a la oficina ni a la universidad, ni estoy sujeto a horarios, sigo madrugando para estar ahí cuando pase la idea. (p. 64)
Nunca he olvidado una lección de Ignacio Zuloaga. Zuloaga era entonces un pintor reconocido (…) era una firma cotizada (…) vamos, era lo que se dice una figura internacional. Pues bien, un entrevistador jovenzuelo con desparpajo le formula la siguiente pregunta para una de las revistas literarias de la época: “¿Cuáles son sus preocupaciones estéticas actuales, maestro?”. A lo que Zuloaga responde: “Pues trabajar mucho”. A mí, aquella lección de estética y humildad me impresionó mucho. La hice mía y a lo largo de mi trayectoria he procurado siempre ponerla en práctica y quiero resaltárselo aquí a ustedes. ¿Se percatan de la grandeza de la respuesta, de todo lo que refleja ese contraste entre la grandilocuencia del joven queriendo abarcar el universo entero y la humildad serena del creador con mucho esfuerzo y trabajo invertido en su arte? (p. 141)
Mi Credo personal
Creo en la Vida, Madre Omnipotente,
creadora de los cielos y la Tierra.
Creo en el Hombre, su hijo adelantado,
concebido en creciente evolución,
progresando a pesar de los Pilatos
que inventaron sus dogmas reaccionarios
para aplastar la Vida y sepultarla.
Pero la Vida siempre resucita
y el Hombre sigue en marcha hacia el futuro.
Creo en los horizontes del Espíritu
y en la energía cósmica del mundo,
creo en la Humanidad siempre adelante.
Creo en la Vida perdurable. Amén. (p.264)
Pròleg
a l’obra de Stephane Hessel, Indigneu-vos (Biblioteca Social d’Olot, 2011)
Jo també vaig néixer el 1917. Jo també estic indignat. També vaig viure una guerra. També vaig suportar una dictadura. Igual que a Stéphane Hessel, m’escandalitza i indigna la situació de Palestina i la bàrbara invasió de l’Iraq. Podria aportar més detalls, però l’edat i l’època són suficients per mostrar que les nostres vivències han succeït al mateix món. Parlem en la mateixa ona. Comparteixo les seves idees i em fa feliç poder presentar a Espanya la crida d’aquest brillant heroi de la Resistència francesa, posteriorment diplomàtic en actiu en moltes missions d’interès, sempre a favor de la pau i la justícia.
INDIGNEU-VOS! és un crit, un toc d’atenció que interromp el tràfic del carrer i obliga a aixecar la vista als reunits a la plaça. Com la sirena que anunciava la proximitat d’aquells bombarders: una alerta per no baixar la guàrdia.
Al principi sorprèn. Què passa? De què ens alerten? El món gira com cada dia. Vivim en democràcia, en l’estat de benestar de la nostra meravellosa civilització occidental. Aquí no hi ha guerra, no hi ha ocupació. Això és Europa, bressol de cultures. Sí, aquest és l’escenari i el seu decorat. Però de debò estem en una democràcia? De debò sota aquest nom governen els pobles de molts països? O fa temps que s’ha evolucionat d’una altra manera?
Actualment a Europa i fora d’ella, els financers, culpables indiscutibles de la crisi, han salvat ja el clot i prossegueixen la seva vida com sempre sense grans pèrdues. En canvi, les seves víctimes no han recuperat el treball ni el seu nivell d’ingressos. L’autor d’aquest llibre recorda com els primers programes econòmics de França després de la segona guerra mundial incloïen la nacionalització de la banca, encara que després, en èpoques de bonança, es va anar rectificant. En canvi ara, la culpabilitat del sector financer en aquesta gran crisi no només no ha conduït a això; ni tan sols s’ha plantejat la supressió de mecanismes i operacions d’alt risc. No s’eliminen els paradisos fiscals ni s’escometen reformes importants del sistema. Els financers amb prou feines han suportat les conseqüències de les seves bestieses. És a dir, els diners i els seus amos tenen més poder que els governs. Com diu Hessel, “el poder dels diners mai havia estat tan gran, insolent, egoista amb tots, des dels seus propis serfs fins a les més altes esferes de l’Estat. Els bancs, privatitzats, es preocupen en primer lloc dels seus
dividends, i dels altíssims sous dels seus dirigents, però no de l’interès general”
INDIGNEU-VOS!, els diu Hessel als joves, perquè de la indignació neix la voluntat de compromís amb la història. De la indignació va néixer la Resistència contra el nazisme i de la indignació ha de sortir avui la resistència contra la dictadura dels mercats. Hem de resistir-nos al fet que la carrera pels diners domini les nostres vides. Hessel reconeix que per a un jove de la seva època indignar-se i resistir-se va ser més clar, encara que no més fàcil, perquè la invasió del país per tropes feixistes és més evident que la dictadura de l’entramat financer internacional. El nazisme va ser vençut per la indignació de molts, però el perill totalitari en les seves múltiples variants no ha desaparegut. Ni en aspectes tan basts com els camps de concentració (Guantánamo, Abu Gharaib), murs, tanques, atacs preventius i “lluita contra el terrorisme” en llocs geoestratègics, ni en altres molt més sofisticats i tecnificats com la mal anomenada globalització financera.
INDIGNEU-VOS!, repeteix Hessel als joves. Els recorda els assoliments de la segona meitat del segle XX en el terreny dels drets humans, la implantació de la Seguretat Social , els avanços de l’estat de benestar, al mateix temps que els assenyala les actuals reculades.
Els brutals atemptats de l’11-S a Nova York i les desastroses accions empreses per Estats Units com a resposta als mateixos, estan marcant el camí invers. Un camí que en la primera dècada d’aquest segle XXI s’està recorrent a una velocitat alarmant. D’aquí l’alerta de Hessel als joves. Amb el seu crit els està dient: “Nois, compte, hem lluitat per aconseguir el que teniu, ara us toca a vosaltres defensar-ho, mantenir- ho i millorar-ho; no permeteu que us ho arrabassin”.
INDIGNEU-VOS! Lluiteu, per salvar els assoliments democràtics basats en valors ètics, de justícia i llibertat promesos després de la dolorosa lliçó de la segona guerra mundial. Per distingir entre opinió pública i opinió mediàtica, per no sucumbir a l’engany propagandístic. “Els mitjans de comunicació estan en mans de les elits”, assenyala Hessel. I jo afegeixo: qui són les elits? Els que s’han apoderat del que és de tots. I com que és de tots, és el nostre dret haver de recuperar-ho al servei de la nostra llibertat. No sempre és fàcil saber qui mana en realitat, ni com defensar-nos dels abusos. Ara no es tracta d’empunyar les armes contra l’invasor ni de fer descarrilar un tren. El terrorisme no és la via adequada contra el totalitarisme actual, més sofisticat que el dels bombarders nazis. Avui es tracta de no sucumbir sota l’huracà destructor del “sempre més”, del consumisme voraç i de la distracció mediàtica mentre ens apliquen les retallades.
INDIGNEU-VOS!, sense violència. Hessel ens incita a la insurrecció pacífica evocant figures com Mandela o Martin Luther King. Jo afegiria l’exemple de Gandhi, assassinat precisament el 1948, any de la Declaració Universal dels Drets Humans, de la redacció dels quals va ser partícip el propi Hessel. Com cantava Raimon contra la dictadura: Diguem NO. Negueu-vos. Actueu. Per començar, INDIGNEU-VOS!
José Luis Sampedro