Des d’on parlen els grans textos?
Els grans textos són el parlar de la meva pròpia dimensió absoluta a la meva pròpia dimensió relativa. Una dimensió de la meva pròpia realitat que parla a l’altra.
Encara que el que llegim en els grans textos religiosos i espirituals sembla que sigui un parlar des de fora, des de la divinitat o des del mestre, en realitat no parlen des de fora, sinó des de dins mateix de qui els llegeix amb atenció i dedicació.
El que diuen, Això innombrable, no es pot dir des de fora. Només qui ho sent des de dins pot comprendre allò que sembla que es diu des de fora. Si el que sona fora no se sentís clarament des de dins, no hi hauria comprensió possible.
Com podria parlar des de fora allò que no té cap dualitat ? Aquesta és el motiu d’aquella afirmació dels mestres quan diuen que la transmissió es fa de ment a ment, de cor a cor.
Quan els grans textos s’expressen ho fan des d’un lloc, que no és cap lloc, en el qual no hi ha ni fora ni dins. Com es podria parlar del que és innombrable, no dual, únic, de manera comprensible, si escoltem des de les categories de “fora i dins”?
Una dimensió del nostre propi existir, la dimensió no relativa, absoluta, no dual, parla a la nostra dimensió relativa que es creu algú, perquè la reconegui, perquè es deixi guiar vers el seu veritable ésser, perquè es deixi arrencar del seu error sense origen.
Submergir-se amb la ment i el sentir en els grans textos és submergir-se en el propi interior, en aquell indret que no és un lloc, que és com una posella on brilla una llum que no s’apaga.
Els textos, com els mestres, sembla que parlen des de fora perquè la meva pretesa individualitat, que viu en termes d’interior i exterior, escolti i comprengui que allò que se sent parla des del més íntim de la pròpia intimitat.
Els éssers “corrents” tenen exterior i interior, i romanen a l’exterior. Els grans textos, com els mestres, estan mancats d’interior i exterior; així doncs, no poden ser a l’exterior. Quan ells parlen no hi ha “fora”.
(Reflexions. 2013)
Dels mestres s’aprèn, no se’ls sacralitza. La sacralització del mestre tendeix a substituir l’aprenentatge. Tots els mestres parlen del més enllà de les fronteres del silenci. ¿Com es podrà llavors absolutitzar uns mestres sense quedar-se en aquest costat de la frontera del silenci? ¿Què podria absolutitzar-se del seu missatge de silenci?
Els mestres no imposen cap déu ni hi sotmeten. Els déus són només símbols útils per a la indagació lliure. Aquell qui se sotmet a un símbol es barra a si mateix el pas pel que fa al símbol, i allò a què el símbol fa referència només es comprèn des del silenci.
Els mestres no tenen res per predicar, ni doctrina ni camí. L’únic que prediquen és el cel blau, les muntanyes i les valls. El camí que tots els mestres ensenyen és el no-camí.
Els mestres parlen des de fora per despertar la guia interior. Només la guia interior és lliure, per això només des de la guia interior pot arrencar l’autèntica interès per les realitats i l’autèntic amor.
Els mestres indueixen a la iniciativa, a la creativitat, a l’autoconducció. Fins que no arrenca d’un mateix la iniciativa, l’autoconducció i la creativitat, tampoc no han nascut l’interès i l’amor. La inèrcia, la rutina i l’actitud reactiva són filles de l’egocentrisme del pensar i el sentir. Mentre quedi submissió, l’amor no ha despertat del tot.
Els mestres ensenyen a no reivindicar per a ells mateixos cap poder. Són els mestres de la nuesa i del silenci, ¿què farien amb el poder?, ¿per a què els serviria? La pretensió dels mestres és només un oferiment, una oferta, i allò que ofereixen és la seva pròpia creació, ells mateixos, es donen ells mateixos com a menjar. Només ells són el camí, el camí no existeix fora del seu domini. Els mestres són do i menjar perquè són els mestres de l’amor, no són senyors, ¿quin ús en farien, del senyoratge?
Els mestres no reivindiquen cap peculiaritat, especificitat, diferència o exclusivitat. La novetat d’allò que tots ells prediquen és sempre el vell i venerable missatge de sempre. Si allò que afirmen és que l’individu és “un indret deshabitat”, que “no hi ha ningú a casa” ni cap “casa a la qual retornar”, ¿sobre què caurà la peculiaritat, l’especificitat i l’exclusivitat d’un mestre o una tradició? Si la tasca que proposen totes les tradicions és “només reconèixer”, ¿de què serveix la lluita per allò específic que pugui diferenciar una tradició d’una altra?
En el camí, l’única cosa legítima és l’interès incondicional, l’amor, el servei sense retorn, la veneració a tot “tal com ve”, …¿contra què clamarien?
Què es pretén amb tota aquesta humilitat, pobresa, nuesa i buit?
Es pretén possibilitar la immediatesa directa del sentir; possibilitar l’anada completa i total de tot l’ésser cap a les coses mateixes; possibilitar el naixement de l’escoltament total, de l’interès incondicional per tota la realitat; possibilitar la completa acollida de tota la realitat, tal com ve, sense posar-li condicions per acceptar-la.
La senzillesa, la humilitat, la pobresa, el buit complet són l’allunyament de la centralització del pensar i el sentir al voltant de si mateix per poder enfocar tota la potència dels nostres sentit, tota la llum de la nostra ment i el nostre cos, tota la capacitat de commoció de la nostra carn a la inacabable meravella i el misteri de la presència mateixa de la realitat que hi ha al nostre voltant i el nosaltres mateixos.
Tanmateix, la nuesa i el buit que prediquen les tradicions religioses és només el vestíbul de l’escoltament, el vestíbul de la comprensió, la passió i la visió. Passar el vestíbul és encertar. Per encertar només hi ha un procés: tastar una vegada i una altra, sense defallir, i estudiar abans i després de cada intent, tal com ho van fer els homes i dones que ho van aconseguir, els mestres. Ells no ens donaran la fórmula per al nostre intent, però el corregiran, l’orientaran.
Tot el que cal fer és interessar-se amb tota la ment, tot el cor i tot el cos per la realitat, aquesta, la que hi ha, tal com ve.
Ens hem d’interessar fins a tal punt per la realitat, que la vida es converteixi en una indagació. Una indagació que sigui directa, sense dualitat, sense més interès que la realitat mateixa.
L’interès que condueix cap a una indagació així és amor incondicional, L’interès total i l’amor incondicional són dues cares d’un mateix fet.
Potser en altres èpoques la religió va poder apuntar a aquesta absoluta senzillesa i nuesa vestida amb abillaments de creences, de sacralitat, d’exclusivisme. En la nostra època, la senzilla nuesa s’ha de mostrar tal com és, humil i buida, perquè és silenciosa i amant. Aquí hi ha la seva veritat, el seu oferiment, la seva legitimitat i el seu gran do. Només la humilitat silenciosa i buida pot ser amant i, així, conèixer.
(de: El camí interior. Helios; Viena, pgs. 68-72)