Especial Joan Maragall (1860-1911)
(escrit arran de l’esclat de la revolta popular, coneguda com la “Setmana tràgica” (26 juliol – 2 d’agost, 1909) en la que molts edificis religiosos van ser assaltats i incendiats. Per la selecció hem fet servir la versió original de l’article que va aparèixer modificat i retallat a La Veu de Catalunya, el 18-XII-1909)
Jo mai havia oït una Missa com aquella. La volta de l’església esgalabrada, les parets fumades i escrostonades, els altars destruïts, ausents, sobretot aquell gran buit negre al fons on fou l’altar major, la solera invisible sota la pols de la runa, cap banc per seure, i tothom dret o agenollat de cara a una mesa de fusta amb un Sant Crist damunt, i un torrent de sol entrant per l’esgalabrat de la volta amb una munió de mosques dansant en la llum crua que aclaria tota l’església i feia semblar que oíem la Missa al mig del carrer. El sol queia de ple en la mesa de fusta on el capellà, pobrament ornamentat, celebrava, mentres en el cor, sense barana, cantaven els altres, arrambats a la paret per a no caure endavant… Jo mai havia oït una Missa com aquella.
I llavores m’assaltà el pensament, el sentiment, de que la Missa sempre hauria d’oir-se aixís, i em semblà que després d’oferir el Sacrifici, el capellà es girava de cara a la gent que anaven entrant encara pel portal sense porta, la gent del carrer corpresos al passar de veure al descobert la celebració del Sant Misteri i aturant-s’hi encantats; i que el capellà –dic- es girava i deia, cridant, a la gentada:
“Entreu, entreu, la porta és ben oberta: vosaltres mateixos la heu oberta amb el foc i el ferro de l’odi: i ara heus aquí que trobeu a dintre el Misteri més gran de l’Amor rediviu. Destruint l’església heu restaurat l’Església, perquè aquesta és la veritable, aquesta és la viva, aquesta és la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors… I com ara la vèieu tancada, enriquida per dintre, emparada pels rics i els poderosos i els qui hi venien a adormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres, amb la vostra pobresa, i la vostra rebel•lió i la vostra desesperació i el vostre odi n’heu envestit la porta, i en els murs tan ferms heu obert la bretxa, i os l’heu reconquistada. I a nosaltres, sos ministres, heu retornat, amb la persecució, l’antiga dignitat, i a la nostra paraula l’eficàcia amb la vostra blasfèmia, i al Misteri de la Sang, una virtut ja quasi desconeguda amb la sang nova que s’ha vessat en la lluita. Que é estrany! El foc ha construït, la blasfèmia ha purificat, l’odi al Crist ha reinstaurat el Crist en sa casa… Aneu-hi entrant, aneu-hi entrant, aquí el trobareu com encara no el coneixíeu, com Ell és en la vida i veritat, com Ell vol ésser conegut per tots, i sobretot per vosaltres…”
Quant astorada, eh? s’hauria quedat la gent, quant muda i bocabadada, si el capellà s’hagués girat sobtadament dient-los aquestes o semblants paraules! I jo estic en que les digué, o que tals paraules estaven en els aires d’aquella església cremada; perquè jo les vaig sentir, no sé com, però si sé que em retrunyien per dintre, que m’eixordaven (…) Jo mai havia oït una Missa com aquella; i, en comparació, puc dir que mai havia oït Missa. No ho sabem, no ho sabem el que és això; i potser la major part dels cristians ens n’anem d’aquest món sense haver conegut encara a Crist. Ja és prou que aquesta gent ens l’hagi hagut de donar a conèixer ara de tal manera.
[…] D’on els ve aquesta fe i aquest valor? no vos ho heu preguntat mai, vosaltres, tot condemnant-los? [… ] Ja vos ho diré: que la seva, encara que sense llum, és una fe viva, i la vostra amb tot i venir-ne de sigles la llum del cel, és una fe morta. ¿Què feu vosaltres per sostenir la vostra fe? què fan ells? Vosaltres la professeu maquinalment, com una rutina i compliu amb certes pràctiques exteriors fins i a tant que no vos impliquin fatiga ni perill. Ells practiquen la seva amb esforç i no es miren d’arriscar-hi fins la vida. Doncs, de què us serveix a vosaltres la llum, si us heu tornat cecs? Mes ells tenen els ulls tan oberts que el rajolí de sol de justícia que es filtra per la seva tenebra abasta a il•luminar-los la vida i la mort d’una manera que ja no és pels vostres ulls. Ells són el caos que vol brillar a la llum; mes a vosaltres la llum que us toca ja és en va, i mor en vosaltres mateixos, perquè heu perdut la transparència i el brill i no podeu retornar-la. Si el Crist tornés entre els homes, jo estic que els que se n’hi anirien darrera foren ells, no vosaltres.