Allà on regeix el desig no hi ha llibertat, per més que ho sembli. On regeix el desig hi ha subjecció, submissió, necessitat. Però el desig humà és complex, flexible i no és, com el dels animals, d’una sola direcció.
Per a posar un exemple: la set és un desig que pot satisfer-se de moltes maneres: bevent aigua, bevent algun producte ensucrat que pot ser llimonada, Coca-cola, Pepsi-cola, Fanta, etc., o amb alguna beguda alcohòlica, que també té múltiples variables. Optar per una beguda o per una altra dependrà de les possibilitats, dels hàbits adquirits per l’entorn familiar o personal, de la propaganda, de la influència de l’entorn, etc. Gairebé tots els desigs humans tenen una varietat de satisfaccions possibles com en el cas de la set. Pot anomenar-se això “llibertat”? En un sentit, sí, perquè hi ha possibilitat de varietat d’opcions. Però en un altre, més profund, no, perquè hi ha una rígida determinació de fons, tot i que dins d’un marge gran de flexibilitat.
Perquè hi hagi autèntica llibertat, hi ha d’haver distanciament del desig, distanciament de la necessitat. Hi haurà necessitats de tipus fisiològic de les quals no ens podrem distanciar més que temporalment; però n’hi ha d’altres, més arrelades en el camp d’elaboració cultural, de les que sí serà possible distanciar-se.
Només distanciant-se del desig, hi pot haver llibertat. Qui es fa capaç de distanciar-se del desig, pot distanciar-se de les interpretacions i valoracions que el desig imposa i de les actuacions que desencadena. Només qui es fa capaç de distanciar-se del desig, de les interpretacions i valoracions que imposa i de les accions que desencadena, pot interessar-se per les realitats en elles mateixes. Només aquest és lliure pel que fa a les realitats i pel que fa a si mateix.
Qui no és capaç de distanciar-se del desig i totes les seves conseqüències només repeteix, és incapaç de novetat en la seva relació amb totes les realitats. Els animals, que no poden distanciar-se del desig i les seves conseqüències en l’ordre de la interpretació, valoració i acció, només repeteixen, estan mancats de novetat. Només els humans, en la mesura que ens fem capaços de distanciar-nos del desig i de les seves conseqüències, podem ser lliures i tenir accés a la novetat.
Sense llibertat i sense accés a la novetat només es repeteix, no hi pot haver creativitat. Per tant, la capacitat de creativitat està lligada a la capacitat de distanciament del desig, a la capacitat de silenciamient de les interpretacions, valoracions i accions que imposa el desig, a la capacitat d’interès per les realitats en si mateixes i a la capacitat de llibertat.
La qualitat específicament humana passa per “IDS” (interès, distanciament i silenciament): per l’interès per les realitats mateixes, pel distanciament i desaferrament i pel silenciament interior de les interpretacions, valoracions i accions que imposa el desig. La qualitat específicament humana és en relació directa a la capacitat d’IDS, que és capacitat de veritable llibertat i capacitat de novetat i innovació. Tenim, doncs, que el cultiu d’IDS equival al cultiu de la qualitat humana, al cultiu de la llibertat i al cultiu de la capacitat d’innovació. Sense el cultiu explícit o implícit de IDS estem molt pròxims a la condició animal, sense veritable llibertat i amb una vida repetitiva, encara que hi pugui haver la varietat de beure nous productes de begudes sorgides en el mercat.
Aquest mateix cultiu d’IDS que és capaç de proporcionar la qualitat específicament humana, és el vehicle del camí interior.
Així doncs, hi ha dos possibles cultius d’IDS, un que és pragmàtic i, si es vol, utilitari i dirigit cap a una millor supervivència, i un altre que és gratuït, no dirigit cap a la supervivència. Aquest segon cultiu significa endinsar-se en uns camps de l’existir que obren a una dimensió que és la nostra condició i una qualitat netament i exclusivament humana.