Ell és l’ésser de tota cosa. Tot és en Ell
L’atenció més i més aprofundida, més i més nua, en el fet mateix d’existir condueix cap a la desidentificació del jo. En la mesura en que tenim notícia de l’Existir, en cadascú, es dilueix la pantalla que l’amaga.
La proposta de viure la pràctica com una ofrena, com un buidar-se a sí mateix, ajuda a no caure en la trampa de convertir les estones de silenci en exercicis que encara facin créixer més el “jo”, la gran consideració que ens tenim, etc.
En aquesta pràctica proposem alguns textos per a la lectura meditativa. Cada un d’ells pot ser objecte de la pràctica d’un dia.
1. Recolliment de l’atenció amb ajut de la respiració. Seguir el curs de l’aire una estona, no permetre altres pensaments, només observar la respiració, que la consciència del fet mateix de respirar ens ocupi per complet.
2. Lectura pausada del text triat, fer-nos-el nostre durant uns minuts. Passar després a polaritzar tota l’atenció en una frase, algun aspecte concret del text, amb l’atenció ben alerta, com volent-lo penetrar.
Repetir pausadament alguna frase o expressió del text.
Del Núvol del no-saber:
“Ell és l’ésser de sí mateix i de totes les coses, i només es diferencia de les altres criatures en que Ell és l’ésser de sí mateix i de tot. És en tot i tot és en Ell i tenen l’existència en Ell, com Ell és l’existència de tot.”
De Djalal-ud-din-Rûmî:
Algú va trucar a la porta de l’amic i aquest li va respondre sense obrir:
“Qui ets?”
“Sóc jo”
“Doncs ja pots marxar. No hi ha lloc per a dos en aquesta casa”
L’home va marxar desolat, i va viatjar durant un any consumit més i més pel foc de l’absència i de la separació. Ben cuit, va tornar a trucar a la porta de l’amic, ple de temor i respecte.
“Qui truca?”
“Ets tu qui truques” –li va respondre.
“Ah, si és així, entra!, oh, jo mateix!”
I la porta es va obrir.
De Nisargadatta Maharaj:
El seu interès pels altres és egoista i orientat cap a si mateix. No s’interessa de veritat en els altres, sinó només en la mesura en que enriqueixen o ennobleixen la seva pròpia imatge. El més gran egoisme és preocupar-se només de la protecció, la conservació i la multiplicació del propi cos. Quan dic cos em refereixo a tot allò relacionat amb el nom i la forma d’un mateix: la seva família, tribu, país, raça, etc. Egoisme és estar aferrat a la forma i al nom d’un. Qui sap que no és ni el cos ni la ment, no pot ser egoista, ja que no té res sobre què bastir l’egoisme. O també podríem dir que continuem essent igualment “egoistes” en nom de tots, el benestar de tots és el propi benestar. El sentiment “jo sóc el món, el món és jo mateix” es fa molt natural; un cop s’ha establert a l’interior, simplement no hi ha manera de ser egoista. Ser egoista significa cobejar, adquirir, acumular en nom de la part i en contra del tot.
P: Per què és selectiu l’amor?
N: L’amor no és selectiu, el desig és selectiu. En l’amor no hi ha estranys. Quan ja no existeix el centre de l’egoisme, tot desig de plaer i tot por al dolor cessen, desapareix l’interès en ser feliç, més enllà de la felicitat hi ha la intensitat pura, l’energia inesgotable, l’èxtasi de donar, d’oferir, des d’una font perenne.
(Nisargadatta. Yo soy. Sírio. pgs. 674-675)
3. Unes últimes respiracions fondes, relaxant l’atenció. Al reprendre el “ritme quotidià” mantenir tant com possible l’atenció interior vers al que “És”.