Petita introducció a la proposta de l’autor del “Núvol”, a partir d’una selecció del llibre: “La verdad del silencio” (Herder, 2010)
El text anònim anglès del segle XIV, El núvol del no-saber i Sri Nisargadatta Maharaj (Bombai, 1897-1981) coincideixen en un missatge concís i simple: per reconèixer el que en veritat som, cal descobrir les identificacions errònies. Ens identifiquem amb els nostres límits, desigs, pors, quan de fet en nosaltres, en cada ésser, es desplega l’existir ple, il·limitat. Els textos de l’autor anglès ocupen poques pàgines. Els del mestre de Bombai podríem dir que encara menys, doncs no va escriure ni una sola línia. Potser en una altra època la seva empremta s’hauria esborrat aviat, però en el temps de les gravacions i del paper imprès, els seus diàlegs (com va succeir amb els ensenyaments de Ramana Maharshi) han quedat recollits en nombroses publicacions. És sorprenent poder constatar com convergeixen els dos mestres en el seu esforç per oferir una lliçó fronterera el més nua i clara possible.
(…) Ambdós, insisteixen en la mateixa clau, la presa de consciència de l’existir en la seva essència absoluta: el “Ser” o el “Suprem” per Nisargadatta, “Déu” per a l’autor del Núvol. Tots dos avisant, posant en guàrdia, sobre la limitació de qualsevol terme respecte a allò que ni pot ser nomenat, ni pot ser pensat, ni pot ser comprès. Allò que només es pot conèixer sent-ho. (…) A qui vulgui experimentar l’amor de Déu (insistim: un “Déu” més enllà de “Déu”) l’autor del Núvol li proposa que es despulli de si mateix i es revesteixi d’Ell, que abandoni el seu jo (el coneixement i la consciència de si mateix) perquè la consciència personal no s’interposi entre la persona i Déu, impedint l’accés a la consciència de l’Infinit en cadascú. Què aconsella per dur a terme aquesta tasca? Insisteix, fonamentalment, en una sola idea: concentrar-se en la consciència d’existir. Acompanya la seva senzilla proposta d’una sèrie de consideracions que ajudin a orientar i fonamentar la dedicació.
(…) És en la meditació silenciosa on pot exercitar-se aquesta nuesa, en un esforç per endinsar el propi ésser (traslladar-se, impulsar-se…) en aquell a qui es vol conèixer-experimentar. Per mitjà de la consciència de l’existència en la seva nuesa. Ja que l’Ésser és l’ésser de si mateix i de totes les coses, en aquesta nuesa no hi ha diferència entre la pròpia existència i l’existència que tot ho és. L’única diferència és “que ell és la raó de la teva existència però tu no ho ets de la seva” (Núvol 1992: 124), però es tracta d’una mateixa naturalesa, una mateixa existència, un mateix ésser.
(…) Proposa l’autor una polarització total de la consciència cap al fet mateix d’existir, cap a la qualitat mateixa de ser, sense aturar-se en res més. Com a ajuda convida a centrar tota l’atenció en un terme, el més breu possible, que faciliti aquesta polarització de “l’impuls nu”, que ajudi a penetrar més i més profundament en la consciència d’existir. Pura consciència d’existir. Concreta la pràctica en termes breus com: “Déu”, “amor”, o “és”.
Aquesta breu forma lingüística -la que sigui- té per funció impulsar l’atenció, polaritzar-la: “aquest impuls o moviment de l’ànima no té un sentit físic, amunt o avall. Caldria considerar-lo com un canvi sobtat més que un moviment” (Núvol 1992: 103). Per la via d’omplir la ment amb una sola paraula, una paraula que vehicula el sentir, la comprensió plena, va conduint a la ment-sentir, cap a l’àmbit del coneixement silenciós, com endinsant la cognició dins del “núvol del no-saber”, ja que és en el no-saber (més enllà de tota construcció conceptual) on es pot reconèixer el que és, “Allò” que tot ho és i què cap paraula ni idea poden referir, ja que és sense distinció ni límits. La tasca consisteix a anar més enllà del que s’interposa entre la persona que busca i el reconeixement.
(…) Sis-cents anys després, al continent indi, Nisargadatta ensenya a qui se li acosta, respon a qui l’interroga. I ho fa amb paraules com aquestes:
“Per conèixer el que és, primer ha d’investigar i saber el que no és. I per saber el que no és, has d’observar-te amb cura, rebutjant tot el que no concordi amb el fet bàsic: “sóc”. Les idees com “he nascut a tal lloc” […] i així successivament, no són inherents al sentit de “sóc”. La nostra actitud habitual és pensar “sóc això”. Separeu perseverantment el “sóc” de “l’això” i procureu sentir el que significa ser, simplement ser, sense ser “això” o “allò”. Tots els nostres hàbits s’hi oposen i la tasca pot ser llarga i, de vegades, pesada, però arribar a copsar-ho clarament ajuda molt. Com més clarament entenguem que només ens podem descriure en termes negatius, més ràpidament s’arriba a la fi de la recerca i a la realització del que de veritat som, l’ésser il·limitat.” (2003: 102) “Sabent el que no és, arribarà a conèixer-se a si mateix.” (2003: 22)
Nisargadatta explica que res del que es pugui anar assenyalant té existència real. L’únic que es pot afirmar és “sóc”, però és una afirmació que correspon més a una orientació, a un indicador per saber cap a on atendre i buscar que no a alguna cosa determinada. Cada “sóc això” pot ser dissolt, veure la seva inconsistència, indagant, interrogant incansablement. “El que la ment ha creat, la ment ha de destruir-ho” (2003: 235).
(…) Les orientacions de Nisargadatta respecte al “sóc” són enormement semblants a les de l’autor del Núvol i el seu “és”. Unes poques lletres que tanquen tot el contingut de la recerca i es converteixen en instrument de discriminació i de penetració.
Tots dos autors expliquen que la pràctica requereix uns marges de dedicació específica per a “assentar” el terme a l’interior, o, establir el propi interior al terme. Un cop establert fermament el “sóc” (o el “és”) en el pensament i el sentiment, “qualsevol cosa que faci, pugui dir o pensar, aquest sentit de ser, immutable i afectuós, romandrà com el teló de fons de la ment “-dirà Nisargadatta-(2003: 86). I l’autor del Núvol:
“aquesta tasca simple no és contrària a mantenir les teves activitats quotidianes. Amb l’atenció centrada en la consciència cega del teu ésser nu, unit a l’ésser nu de Déu, podràs realitzar les teves tasques diàries, menjar, beure, dormir o passejar, parlar o callar, estar dret o estirat, caminar, córrer o anar a cavall.” (Núvol 1992: 133)
Els dos autors insisteixen en l’amor. És l’amor a la veritat el que posa en moviment i la veritat és amor, ja que és “ser-ho” tot, dissolució de distàncies i distincions … No hi ha un amor més gran que el coneixement, dirà l’autor del Núvol, i és l’amor el signe de la veritat (doncs en la nuesa de si, la realitat és una, íntima unió amb tot, amb l’ésser: la veritat és amor – Núvol 1992: 150 -). Per a l’autor del Núvol es tracta de fer-se un amb el que tot ho és; des de la perspectiva de Nisargadatta “veure’s a si mateix en tot i en tots”: la gent es veu a si mateixa en el món, mentre qui coneix veu el món en si mateix (2003: 360). “Veure’s a si mateix en tots, i a tots en si mateix, això és amor” (2003: 143).