Em prosterno Déu meu, davant la teva presència en l’Univers, arreu, en tot el que trobo, en tot el que em succeeix, en tot el que realitzo, que només a tu et desitgi, et busqui i t’esperi […] Que el meu cor comprengui que la veritable puresa no és una separació debilitant de la realitat sinó un fort impuls a través de totes les belleses. Que sàpiga que la vertadera caritat no és la por estèril a obrar el mal sinó la voluntat enèrgica de forçar totes les portes de la vida. Per mitjà d’una visió cada cop més penetrant de la teva omnipresència, acreix en el meu cor la passió per la recerca, per tal de penetrar més i més en Tu.
Tota la meva joia i els meus treballs, tota la meva raó de ser i el meu gust per la vida, Déu meu, brollen d’aquesta visió fonamental de la teva conjunció amb l’Univers. Que altres, si volen, es dediquin a anunciar el teu Esperit pur. Jo, dominat per una certesa ancorada fins a les últimes fibres de la meva naturalesa, no puc, ni vull, predicar altra cosa que les infinites prolongacions del teu Ésser encarnat en la Matèria, el misteri de la teva carn fent-se translúcid en tot el que ens envolta.
(Pierre Teilhard de Chardin. de l’Himne de l’Univers)