El camí que ensenyen els Mestres, que és el camí al silenci, és “un no-camí” perquè el camí al “Sense forma” no té forma. Es va al silenci pel silenci. Els camins que els mestres dibuixen en el sòl de les formes amb les seves recomanacions i els seus mètodes, només volen convidar-nos a “posar-nos en moviment” per la via sense forma del silenciament complet.
La via que ensenyen els Mestres no passa per la submissió a doctrines. No prediquen submissions a formes sinó aquell silenciament de tota forma que condueix a l’Absolut. Els Mestres caminen per on no és possible deixar petjades, de la mateixa manera com no deixa petjades qui s’endinsa mar endins.
La via del silenci requereix la màxima iniciativa; és una indagació personalitzada. Una indagació que, a mida que es va fent camí, genera el terra on poder posar el peu. Són camins intransferibles, no es poden repetir ni reproduir.
El camí que ensenyen és un camí que va de l’egocentrament en el conèixer, percebre, sentir i actuar, al complet silenci de l’ús egocentrat de les facultats. És un camí únic i exclusiu per a cada persona i només ella el pot construir des de l’interior d’ella mateixa.
Els Mestres afirmen que qui calla la necessitat, silencia la dualitat que ella genera: subjecte de necessitat / camp on satisfer aquesta necessitat. Qui calla la dualitat, calla les formes i té accés a “Això no dual” que és “Sense forma” perquè no té cap de les formes que se li poden atribuir.
“Declarar que l’Absolut no té forma és el propòsit principal dels ensenyaments dels Upanishads” (Brahma Sûtras. III, 1, 4)
“Aquell és infinit, on res no es veu, res se sent i res se sap” (Chandogya VII, 24, 1)
No obstant això se’l reconeix, se’l percep i se’l sent en tota forma. Quan la dualitat desapareix, hi ha conèixer, percebre i sentir, però no existeix ni qui coneix, percep i sent i allò conegut, percebut i sentit: només queda el Testimoni, llum solitària en l’oceà infinit, oceà de llum ell mateix.
Com l’obra d’art fa patent directament i immediatament la bellesa, així el Mestre fa patent de manera immediata el que suposa el conèixer, sentir i percebre des del silenci. Si els Mestres no ens posessin davant dels ulls el que és conèixer i sentir des del complet silenci, no tindríem notícia de que això fos possible.
El Mestre, en la seva persona, mostra “Això no-dual i sense forma” que tot és i que jo mateix sóc.
“Oh, germà meu, anhela el meu cor aquell veritable Mestre
que ompli la copa de l’amor autèntic;
beu d’ella i després me l’ofereix.
És ell qui aparta el vel dels meus ulls
i permet la veritable visió de Brahman.
És Ell qui revela els móns que en el seu Ésser existeixen,
i em condueix al delit de la divina harmonia.
El veritable mestre
és aquell que pot revelar a la nostra visió
la forma del que no te forma”. (Kabir)
Els grans textos religiosos són la prolongació, en el temps, de la persona dels mestres; són el seu esperit viu. Des d’aquesta perspectiva interior, què s’entendria per “revelació”?
Hi ha “revelació” quan una forma, sempre construïda des de la necessitat, dóna expressió, fa palès i present al “Sense forma”.
Veient a la persona i l’actuació del Mestre, veig, directa i immediatament a “Això no-dual, sense forma”. El mateix val dels grans textos. Revelant “Això no-dual, sense forma” que és la Unitat, revelen el camí a seguir, que és, alhora, la fi a aconseguir; revelen el silenciament complet, en lucidesa, i com recórrer aquest camí.
La seva persona és la revelació, és la veritat, però una veritat que no és una formulació sinó una presència que és també el camí.
Els mestres són com copes que ens ofereixen a beure el vi de la vida. Sense la forma de la seva persona, no podríem atansar-nos als llavis el vi sense forma. Som vivents i tenim notícia de les coses a través dels sentits. El rostre dels Mestres posa a l’Absolut a l’abast dels nostres sentits.
Els Mestres del silenci són només els incitadors i els guies de la indagació i la creació lliure. Mai no són guies a la submissió. L’única submissió vers la que inciten és la submissió al guia interior.
Tant els Mestres com els grans textos són el mirall on es pot reconèixer la pròpia naturalesa original.
Mostren des de fora el que cal reconèixer dins.
Són la gran massa d’aigua que fa evident i clara la naturalesa de la gota d’aigua.
Obren des de fora el gran llibre interior del guia interior.
Les seves immenses dimensions desvetllen les nostres pròpies dimensions originals.
Qui reconeix al Mestre, es coneix a sí mateix; i com diu una tradició musulmana atribuïda a Muhàmmad, que qui es coneix a sí mateix, coneix al seu Senyor.
Els Mestres són els guies i consellers del camí. Proposen mètodes i procediments de silenciament, d’allunyament de l’egocentració, d’acció gratuïta i compassiva; però aquests mètodes i procediments són només ajudes per a l’intent, ajudes per a l’alerta, per a la concentració i la meditació, per a la subtilització de la ment i del sentir per a fer-se aptes per saltar al “no-camí”.
Ells i els seus textos ens indiquen què és el que es pot fer, com cal preparar-se, què cal abandonar i què es necessita, amb quin estat d’ànim cal caminar, què s’ha d’evitar, quins riscos cal obviar, quins ajuts cal buscar.
Ells es van endinsar més enllà de les fronteres del silenci i ens en transmeten un missatge:
Aquell altre món,
més enllà de les fronteres del silenci,
és el món original,
el món primigeni.
I aquest món original i primigeni,
és aquest mateix món.
Cap generació humana ha estat més afortunada i rica que la nostra. Tots els Mestres religiosos de la , tots els textos sagrats de totes les tradicions són a la nostra disposició. Tots es dirigeixen a nosaltres directament, ens parlen i si els preguntem, ens responen.