Et saludo, oh ésser!
“Et saludo, oh ésser!” és un text que pertany a l’obra Ioga Vasishta, i sobre el que es va treballar en unes pràctiques de silenci. El text ja havia estat recollit en aquest web; l’acompanyem ara amb les pistes de treball proposades, per si poden servir per aprofundir-hi.
EL TEXT
El Ioga Vashista, s’atribueix al savi (semi llegendari) Vâlmiki (datada vers els s. XI-XIII). Vâlmiki exposa al seu deixeble Bharadvâja les sàvies converses del savi Vâsishta amb el príncep Râma. És la segona obra més extensa en sànscrit, després del Mahabharata.
Versió castellana (compendi): Yoga Vasishtha, un compendio. Etnos, 2008. 690 p. Trad. d’una versió reduïda del s.XIX: Valmiki. Yoga Vasishta: El mundo está en el alma. J.J. de Olañeta, 1994. 132 p.
Et saludo, oh ésser!
Et saludo, oh ésser!, que resideixes en el lotus del cor, les dues ales del qual són la consciència i la seva reflexió. Et saludo, oh ésser!, el sol que escampa l’obscuritat de la ignorància. Et saludo, oh ésser!, el promotor de l’amor suprem que sosté totes les coses de l’univers.
Et saludo, oh ésser! Brilles en el sol amb lluminositat i puresa, i resplendeixes fredament en la lluna. La solidesa de les muntanyes i la velocitat del vent de tu sorgeixen. Per causa teva la terra és ferma i l’espai buit. Afortunadament t’he comprès. Per sort, ja no hi ha diferència entre tu i jo: tu ets jo, jo sóc tu. Saludo al meu ésser infinit i sense ego, saludo a l’ésser sense forma!
Et saludo a tu el meu propi ésser, que ho ets tot. Ets tot en tot i existeixes en totes les coses, com la fragància existeix en les flors i l’oli en la llavor de sèsam. Saludo al meu ésser infinit i sense ego, saludo a l’ésser sense forma!
Resideixes en mi en estat d’equilibri, com la consciència testimoni, sense forma i sense divisions. Ets el fonament de la veritat on tot reposa. Tots els mons són potencialment presents en tu i per tu es manifesten. Tu ets la seva realitat!
La felicitat i la desgràcia es dissolen quan tu t’aproximes, com l’obscuritat s’esvaeix en presència de la llum. Tot i així, l’experiència de felicitat només és possible gràcies a la llum de la consciència que emana de tu.
Jo et saludo, oh ésser i et celebro, perquè has manifestat aquest univers sense límit.
Et saludo, ésser de la pau suprema.
Et saludo, ésser que ets l’origen i la meta d’aquestes escriptures i que ets més enllà d’elles.
Et saludo, ésser que neixes i resideixes en totes les criatures. Et saludo, ésser no nascut. Et saludo, ésser que et mantens immutable sota el canvi i la destrucció.
Et saludo, ésser que ets l’existència i la no existència. Et saludo, ésser que pots ser assolit i conquerit.
Visc per a conquerir-te. Et saludo oh, ésser! i et celebro. Mentre existeixes com la realitat pura, on és l’esclavitud, on la desgràcia, on la fortuna, on el naixement i la mort? Romandré per a sempre en la pau suprema.
–fragment del Yoga Vashista- (Madrid, Etnos, 2003)
EXERCICIS
1.
dedicar-hi 1 hora, aproximadament. Si és possible, a l’exterior.
Recordem…
No s’exercita el silenci per anar a parar a una regió buida, boirosa, celeste, divina, fora o més enllà d’aquí. Si s’aprèn a callar és per poder estar totalment alerta, sentint i vibrant, testimoniant allò que hi ha… (M. Corbí. El camí interior, p.144)
Sortirem fora, primer atenent al propi caminar, caminant conscientment. I ja centrats, podem dirigir tota l’atenció a la percepció d’un sentit, d’un altre… Mirant, escoltant, olorant… amb plena consciència del cos i de tot allò que m’envolta. Conscient de l’espai i de tota la vida que m’envolta i m’acompanya.
Quan notem que el text ens pot ajudar i guiar la nostra atenció, llegim el primer fragment, a poc a poc. Prenem consciència del que diu a cada “salutació”. Estirem el fil del que diu, ens deixem impregnar pel significat.
Cada salutació convida a obrir els ulls, a mirar, procurant veure-sentir-percebre “el que aquí hi ha”…
Et saludo, oh ésser!
Et saludo, oh ésser!, que resideixes en el lotus del cor, les dues ales del qual són la consciència i la seva reflexió. Et saludo, oh ésser!, el sol que escampa l’obscuritat de la ignorància. Et saludo, oh ésser! i et celebro, el promotor de l’amor suprem que sosté totes les coses de l’univers.
Oh, ésser!, brilles en el sol amb lluminositat i puresa, i resplendeixes fredament en la lluna. La solidesa de les muntanyes i la velocitat del vent de tu sorgeixen. Per causa teva la terra és ferma i l’espai buit. Afortunadament t’he comprès. Per sort, ja no hi ha diferència entre tu i jo: tu ets jo, jo sóc tu. Saludo al meu ésser infinit i sense ego, saludo a l’ésser sense forma!
Et saludo, et celebro…
et retrobo
et reconec
deixo sorgir el reconeixement, l’agraïment….
“Hi ha més” que la nostra mirada superficial, hi ha més que els nostres sorolls interns…
2-5 els següents exercicis es poden anar practicant distribuïts durant el dia. O en dies successius, un cada dia. Es tracta d’un encadenat de pràctiques que poden ajudar a mantenir-nos en aquesta atenció al “Fons”, a “l’ésser”, a…
2.
Et saludo a tu el meu propi ésser, que ho ets tot. Ets tot en tot i existeixes en totes les coses, com la fragància existeix en les flors i l’oli en la llavor de sèsam. Saludo al meu ésser infinit i sense ego, saludo a l’ésser sense forma!
(Yoga Vashista)
No ens allunyarem de la “salutació al propi ésser que ho és tot”. Però ho abordarem des d’unes altres paraules. Seguirem les pistes d’A. Blay:
Somos constantemente una expresión de algo que está surgiendo de nuestro fondo, pero solemos vivir las cosas en su manifestación más periférica. Es como si en nosotros hubiera tres planos distintos. El plano de lo exterior y lo relacionado inmediatamente con lo exterior: mis ideas, mis actitudes, etc. Un plano medio, que podríamos llamar las resonancias subjetivas: estados interiores de reflexión mental, de sensaciones, etc. Y un plano más profundo de donde está surgiendo toda la capacidad de vivir, de donde está surgiendo la energía; de donde está surgiendo la capacidad de sentir, de amar; de donde está surgiendo la capacidad de ver, de comprender. Y el meollo del asunto está precisamente en este fondo, porque él es la fuente –de un modo inmediato–, de donde está surgiendo toda mi existencia, toda mi capacidad de existir como ser concreto. Y lo primero que uno evidencia (cuando aprende a descubrir este fondo) es que en sí tiene una potencialidad total, una realidad total, una afirmación total.
Es pura potencia, es pura realidad inmediata. Es. No depende de nada, su naturaleza es de una energía concentrada que nos da una conciencia directa de ser aquí y ahora. En ese nivel profundo no hay formas, las formas se adquieren a través de los niveles superficiales; en el fondo es donde se vive una realidad profunda del ser, una realidad profunda de sentir, una realidad profunda de ver y conocer, pero inespecífica, sin forma. (A. Blay. Despertar y sendero de realización, p. 95)
El fondo se vive como impersonal, en contraste con el modo en que vivimos nuestro yo externo. (98)
Llegim a poc a poc el text.
3.
Observo, em mantinc amb atenció a la vida, aquí, en mi. Posant-mantenint l’atenció en allò “impersonal” en mi:
- la vida (respiració, pell, membres del cos, funcionament orgànic): l’observo, en sóc testimoni del seu desplegament, aquí, en mi.
- la ment, la capacitat d’atenció, de focalitzar: me’n faig testimoni, aquí, en mi.
- el moviment, l’actuació, el sentir… Existeixen, aquí, en mi. Es produeixen, es despleguen, són… aquí, en mi.
Vaig repetint l’observació, intentant ser simplement focus de consciència del fet de ser, universal, no “meu”, no lligat a la meva individualitat, aquí, en mi.
Després de procurar fer aquesta tasca d’observació lúcida, atenta, el text següent ens pot ajudar a aprofundir una mica més:
En el fondo es donde se vive una realidad profunda del ser, una realidad profunda de sentir, una realidad profunda de ver y conocer, pero inespecífica, sin forma.
[…] Cada uno de nosotros tiene una noción de profundidad, pero es una profundidad limitada, ¿verdad? Uno dice: “sí, aquí está mi fondo”; es un sentimiento profundo, es una visión profunda, uno tiene conciencia de que es distinto de lo que llama superficial. Pero una vez que uno está en eso profundo y se dice: “¡ve más profundo!”, siente que no puede. Bien. Cuando uno se da cuenta claramente de la profundidad a la que ha llegado, entonces uno puede mirar: “¿qué hay detrás de esa profundidad?”, “¡Oh, no hay nada!”. Pues eso. Permanecer atento a esa no-profundidad que hay detrás. Y si uno aprende a estar atento a eso, muy brevemente, descubre que aquel “nada” es “algo”. […] Si uno está atento a esa “nada” que se percibe detrás del tope, se descubre una mayor profundidad. […] El problema es que a uno le parece que ya está viviendo su límite […] (275)
(Antonio Blay. Despertar y sendero de realización. Indigo)
4.
Podem tornar a repetir l’exercici, sense més. Com més ho fem, millor… Però un altre pas pot ser seguir una proposta d’en Blay relacionada amb el “fons”.
La consciència d’aquesta “fondària” que m’habita i que sóc ajuda a dissoldre les fixacions de l’ego. Situacions difícils que continuem arrossegant i que marquen les nostres formes de reaccionar; nusos en relació a persones, etc.
La tal situació o circumstància deixa de tenir la força que tenia quan la posem en presència del “fons”; existeix el record, però perd la força de constitució del nostre jo, de marcar hàbits, “personalitat”, etc. Provem-ho.
- Triem el que serà l’objecte d’observació (el punt conflictiu).
- Intentem, de nou, situar-nos en el “fons impersonal”. Sentir l’existir, identificar-se amb el desplegament de la vida, etc. Hi dediquem el temps que calgui.
- Des de la vivència de l’existir universal, sense límits, desplegant-se aquí, en mi…: observo el “tema” triat. Sense jutjar, sense entrar-hi en diàleg o discussió.
(“manteniéndome ahí, permitiendo que penetre hasta el “fondo” sin justificar, sin huir, sin cerrar, permitiendo que el fondo responda desde sí mismo” –p.99-)
Si ens hi enganxem, si el tema se’ns emporta, sense que puguem mantenir la distància testimoni, ho deixem estar. Tornem a observar l’existir, o a rellegir els textos.
… el fondo se vive como impersonal, en contraste con el modo en que vivimos nuestro yo externo. El fondo es una visión clara, inmediata, evidente de que esto es así, de que se comprende, e incluso se puede ver el porqué es así, pero sin color personal. Es una visión de comprensión. Y en el aspecto afectivo es de ser uno mismo como paz, como amor; pero no ese amor fabricado exteriormente, sino el sentir profundo de amar profundamente. (p. 98)
La felicitat i la desgràcia es dissolen quan tu t’aproximes, com l’obscuritat s’esvaeix en presència de la llum. Tot i així, l’experiència de felicitat només és possible gràcies a la llum de la consciència que emana de tu. (Yoga Vashista)
5.
Tornarem a insistir-hi, una estona més, fent servir l’últim fragment del text.
Les “salutacions” del text ens ajuden a mantenir l’atenció lúcida, atenta, com volent percebre o rebre notícia del que aquí hi ha, del que som. I, alhora, l’actitud atenta ens ajuda a poder indagar en el sentit del text amb tot l’ésser, amb totes les capacitats.
Et saludo, ésser de la pau suprema.
Resideixes en mi en estat d’equilibri, com la consciència testimoni, sense forma i sense divisions. Ets el fonament de la veritat on tot reposa. Tots els mons són potencialment presents en tu i per tu es manifesten. Tu ets la seva realitat!
Et saludo, ésser que et mantens immutable sota el canvi i la destrucció.
Et saludo, ésser que neixes i resideixes en totes les criatures. Et saludo, ésser que ets l’existència i la no existència.
Visc per a conquerir-te. Et saludo oh, ésser! i et celebro. Mentre existeixes com la realitat pura, on és l’esclavitud, on la desgràcia, on la fortuna, on el naixement i la mort? Romandré per a sempre en la pau suprema. (Yoga Vashista)
Que uno aprenda a estar totalmente atento con la mente y con el corazón a esa dimensión superior, a esa calidad superior que hay detrás de todas las formas existentes. Da igual el nombre porque lo superior no tiene nombre, todo nombre es un invento humano. Lo interesante es la vibración, la sutilidad de sintonía interior, mental y/o afectiva. Cuanto más yo estoy atento a eso, olvidándome de mí, de mis cosas, más fácilmente se produce este contacto. Mientras yo estoy pendiente de mí, de mis deseos y de mis necesidades porque estoy centrado en la noción de realidad de mí o de mis cosas, no hay posibilidad de contacto real porque estoy “lleno” de mí.
Cuando yo soy capaz de ponerme a un lado, con todas mis preocupaciones, problemas, tensiones, etcétera, y puedo estar atento, realmente atento a lo que está más allá de mí, a ese nivel de amor, de felicidad, de sutilidad, a lo desconocido, sea lo que sea, pero atento a aquello y olvidándome de mí, entonces aquello es lo que para mí pasa a ser real, aunque aquello sea algo muy poco sólido, muy sutil, pero es en aquello donde está mi noción de realidad. (A. Blay. Despertar…, p. 222-223)