Selecció de l’obra del mestre Jianzhi Sengcan (Sosan, en japonès), 3r patriarca zen, s.VI.
(Cant al Cor de la Confiança, en xinès: Xinxinming, japonès: Shinjinmei)
La Via (tao) Suprema no és difícil.
Evita només l’atracció i el rebuig.
Quan no hi ha amor ni odi
la seva naturalesa lluminosa es manifesta.
Però si es crea la menor diferència
un abisme separa el cel de la terra.
Perquè es manifesti davant dels ulls 
cal no desitjar ni rebutjar res.
La lluita entre el desig i el rebuig
emmalalteix el cor.
En no comprendre el sentit profund
es pertorba en va la serenitat del cor.
Perfecta com l’espai immens
[A la Via] res li manca, res li sobra.
A causa de la inclinació i del rebuig
es perd l’harmonia amb la Via
No cal córrer darrere dels fenòmens
ni aturar-se en el buit.
Quan el cor resideix serè en la Unitat
la dualitat desapareix espontàniament.
Quan el moviment cessa, torna la calma
i de la calma sorgeix de nou el moviment.
Si hi ha afecció a un dels dos extrems,
Com podria realitzar-se la Unitat?
Si no es comprèn la Unitat
la funció d’ambdós extrems es perd.
En rebutjar l’ésser, es perd l’ésser,
aferrar-se al buit és negar el buit.
Tornar a l’arrel és tocar l’essència
seguir les aparences és allunyar-se del origen.
Quan la llum és dirigida cap a l’interior
el buit queda immediatament transcendit.
Els canvis que semblen tenir lloc en el buit
són percepcions il·lusòries creades per la ignorància.
És inútil voler assolir la veritat,
n’hi ha prou amb dissoldre la ignorància.
No ens aferrem a punts de vista dualistes,
tinguem cura de no fer-los servir ni seguir-los.
La més mínima distinció entre correcte o erroni,
situa en la confusió.
Tot i que la font és la unitat,
no ens aferrem tampoc a la unitat.
Quan la ment unificada no construeix res,
els deu mil fenòmens són sense error.
El subjecte es dissol quan desapareix l’objecte.
L’objecte desapareix quan es dissol el subjecte.
L’objecte és objecte en relació al subjecte.
El subjecte és subjecte en relació a l’objecte.
Si es volen conèixer tots dos aspectes,
el seu origen és el mateix: vacuïtat.
A la vacuïtat tots dos són idèntics
i ambdós inclouen tots els fenòmens.
Si no discriminem entre subtil i groller,
no ens posarem ni a favor, ni en contra.
La Via suprema ho abraça tot,
en ella res no és fàcil, res no és difícil.
Les idees mesquines generen dubtes i malfiances,
com més ens afanyem, més tard arribem.
Si [a la Via] ens hi aferrem sense mesura,
ens trobem en un carreró sense sortida.
Deixa-la fluir segons la seva pròpia natura,
la sea essència ni se’n va, ni es queda.
Seguim la naturalesa de les coses,
i estarem en harmonia amb la Via.
L’excitació mental ens allunya de la realitat,
ens ofusca i no ens beneficia gens.
Cansar la ment no és bo,
per què fugir d’això i buscar allò?
Si volem ser en el Gran Vehicle,
no refusem els objectes dels sis sentits.
Quan no rebutgem els sis tipus de sensacions,
assolim el despertar perfecte.
El savi no actua.
El neci s’encadena a si mateix.
Un fenomen no es diferencia d’un altre,
són les preferències les que creen la il·lusió de la diferència.
Totes les parelles de contraris
són creades pel pensament.
El guany i la pèrdua, correcte i falsedat
en un sol instant s’esvaeixen per sempre.
Si l’ull no dorm
tots els somnis s’esvaeixen sols.
Quan la ment no discrimina
totes les existències són unitat.
L’essència profunda d’aquesta unitat,
és més enllà de totes les condicions.
Quan cada existència és observada amb equanimitat,
elles mateixes retornen a la seva naturalesa original.
Si eliminem la causa,
les comparacions esdevenen inútils.
Aturem el moviment, i apareix el no moviment.
Posem el repòs en moviment, i ja no hi ha repòs.
Tot i que ambdós no poden coexistir,
com podria ser un sense l’altre?
Encara que ho investiguem fins al final,
no trobarem lleis ni regles.
Unificar la ment amb equanimitat,
atura tota activitat.
Quan els dubtes es dissipen,
la confiança esdevé autèntica i en harmonia.
No hi ha res que no flueixi,
no hi ha res a retenir immòbil en la memòria.
La vacuïtat s’il·lumina a si mateixa,
sense que la ment s’esforci.
El pensament és inútil aquí,
ni sentits, ni sentiments ho poden concebre.
En la realitat tal com és
no hi ha ni jo ni altre
Per viure instantàniament en harmonia amb això
tot el que es pot dir és: no-dos.
En la no-dualitat tot és el mateix
no hi ha res que no en formi part.
Aquesta veritat ancestral no ve ni va
(En ella) un instant equival a deu mil mons.
El que és infinitament petit és idèntic a allò infinitament gran
quan s’obliden els límits i es dissolen les fronteres.
L’infinitament gran és idèntic a l’infinitament petit
ningú pot percebre la manifestació completa.
Ser és no ser.
No ser és ser.
Sent això així,
no hi ha res al que aferrar-se.
Un és tot.
Tot és un.
Sent això sempre així,
Per què preocupar-se per l’infinit?
El cor de la confiança és no-dos
No-dos és el cor de la confiança.
Un cop aquí les paraules cessen
i el temps desapareix.
——–
Font: Iluminación silenciosa. Antología de textos Soto Zen (ed.: Dokushô Villalba; Kepa Egiluz). Madrid, Miraguano, 2010. 366 p. pgs. 129-134.