En les noves societats, en la mesura en què aquestes viuen de la innovació i producció contínua de coneixement, allò absolut només pot ser viscut per la via de l’espiritualitat, com a la realitat sense fons ni forma que és, i no per la via de la religió. I en aquest sentit, tant per a la societat com per als seus membres, l’espiritualitat apareix com una necessitat i com un repte. No hi ha més manera de viure-ho, ja que la seva possibilitat ve determinada per la naturalesa i funció del coneixement que fa possible la mateixa societat. En altres paraules, en les noves societats el coneixement opera com a principi de realitat o matriu possibilitadora que no podem negar. Si vivim d’aquest tipus de coneixement i gràcies a ell, hem de acceptar-lo juntament amb aquells canvis antropològics, axiològics i religiosos que la seva presència i forma d’accionar impliquen.