CETR

L’art de la pràctica de la meditació requereix obstinació, assoliments tècnics i imaginació. Com amb totes les arts, si falta un dels tres no aconseguirem materialitzar tot el seu potencial. La matèria primera de la pràctica de la meditació som nosaltres mateixos i el nostre món, aspectes que han de ser entesos i transformats d’acord amb la visió i els valors del propi dharma. Aquest no és un procés de transcendència pròpia sinó de creació pròpia.

El fet de negar l'”ego” desafia la noció d’un ego independent del cos i la ment, no el sentit ordinari de mi mateix com una persona diferent de tots els altres. Aquesta noció d’una realitat concreta i un ego estàtic és el principal impediment al nostre potencial únic com a ésser humà. Al dissoldre aquesta ficció per mitjà de la comprensió de la transitorietat i la vacuïtat som lliures de crear, a través de la nostra imaginació, una nova identitat, una nova realitat.

L’ensenyament del Buda: EL SUTRA DEL DIAMANT

(1) Això és el que he sentit. Un matí, quan el Buddha era prop de Shravasti, al bosc de Jeta, en l’estat de Anathapindika, Ell i la seva congregació de mil dos-cents cinquanta monjos van anar a la ciutat per mendicar l’esmorzar; quan van tornar i van acabar de menjar van guardar les túniques i els bols i es van rentar els peus. Aleshores el Buddha va prendre seu seient i els altres es van asseure davant d’ell.
(2) D’entre l’assemblea es va aixecar el Venerable Subhuti. Es va descobrir l’espatlla dreta, es va agenollar sobre el seu genoll dret, i ajuntant els palmells de les mans es va inclinar davant el Buddha. “¡Senyor!- Va dir- Tathagata! Que meravellós és que siguem protegits i instruïts per La seva misericòrdia! Senyor, quan homes i dones anuncien el seu desig de seguir el Camí del Bodhisattva, i ens pregunten com haurien de procedir, què hauríem de dir?”
(3) “¡Bé Subhuti!-Va contestar el Buddha-quan algú diu, ‘¡Vull seguir el Camí del Bodhisattva perquè vull salvar a tots els éssers; sense importar que siguin criatures que hagin estat formades en un úter o incubades en un ou ; que els seus cicles vitals siguin tan observables com el dels cucs, insectes o papallones, o que apareguin tan miraculosament com els bolets o els déus; que siguin capaços de pensaments profunds, o de cap tipus de pensaments; quan diu: faig el vot de conduir a cadascun dels éssers al Nirvana; i fins que no estiguin tots allà segurs, no recolliré la meva recompensa ni entraré al Nirvana.! ‘ Llavors, Subbhuti, cal que recordis que fins i tot si tal incomptable nombre d’éssers fossin alliberats, en realitat cap ésser hauria estat alliberat. Un Bodhisattva no s’aferra a la il lusió d’una individualitat separada, una entitat egótica o una identificació personal. En realitat no hi ha “jo” que alliberi, ni “algú” que sigui alliberat.

(4) “A més, Subhuti, un Bodhisattva ha d’estar alliberat de tot desig, ja sigui de veure, sentir, olorar, tocar o agradar quelcom, o de conduir multituds cap a la Il·luminació. Un Bodhisattva no alberga ambició. El seu amor és infinit i no pot ser limitat per les lligams personals o les ambicions. Quan l’amor és infinit seus mèrits són incalculables.
“Digues Subhuti, pots mesurar el cel oriental?” “No, Senyor, no puc.” “Pots mesurar l’espai que s’estén cap al sud, l’oest, al nord, o cap amunt o avall?” “No, Senyor, no puc.” “Tampoc pots mesurar els mèrits d’un Bodhisattva que estima, treballa i dóna sense desig o ambició. Els Bodhisattves haurien de prestar una atenció particular a aquest ensenyament.”
(…)
(6) Subhuti li va preguntar al Buddha, “Honorable, ¿hi haurà sempre persones que comprenguin aquest ensenyament?”
El Senyor va respondre, “Subhuti, mai ho dubtis! Sempre hi haurà Bodhisattves virtuosos i savis; (…) I aquests Bodhisattves no consideraran les coses com si fossin contenidors de qualitats intrínseques, ni com si estiguessin desproveïdes de qualitats intrínseques. Tampoc discriminar entre el bé i el mal. La discriminació entre conducta virtuosa i no virtuosa s’ha d’utilitzar de la mateixa manera que una barsa. Un cop que porta a “qui vol creuar el corrent” fins a l’altra riba, s’abandona la barca.
(7) “Digues Subhuti, ha aconseguit el Tathagata la Il·luminació Perfecta que transcendeix les Comparacions? Si és així, ¿hi ha alguna cosa sobre ella que l’Tathagata pugui ensenyar?
Subhuti va respondre, “Tal com entenc l’ensenyament, la Il·luminació Perfecta que transcendeix les Comparacions no pot ser assolida ni atrapada, com tampoc no pot ser ensenyada. Per què? Perquè el Tathagata ha dit que la Veritat no és una cosa que pugui ser diferenciada o continguda, i per tant, la veritat no pot ser atrapada ni expressada. La Veritat ni és ni no és.

(8) Llavors el Senyor va preguntar, “Si algú omplís tres mil galàxies amb els set tresors-or, plata, lapislàtzuli, vidre, perles vermelles i coral·lina -i ho donés tot com regals de caritat, obtindria molt mèrit?”
Subhuti va respondre, “Senyor, en efecte adquirirà grans mèrits, encara que en veritat, no té una existència separada que pugui acumular cap mena de mèrits.”
(9) “Digues, Subhuti, un deixeble que comença a creuar el Corrent es dirà a si mateix, ‘sóc mereixedor dels honors i recompenses “d’un-que-entra-en-el-Corrent’?”
“No, Senyor. Un veritable “un-que-entra-en-el-Corrent” no pensarà en si mateix com una entitat egótica separada que pugui ser digne d’alguna cosa. Només es pot dir que veritablement ha entrat a el Corrent aquell deixeble que no diferència entre ell mateix i dels altres, que no pren en consideració nom, forma, so, olor, gust, tacte, o qualsevol altra qualitat.”
(…)
“Digues Subhuti, es dirà un Buddha a si mateix, ‘he arribat a la Il·luminació Perfecta.’?”
“No, Senyor. No hi ha una Iluminació Perfecta d’assolir. Senyor, si un Buddha Perfectament Il luminat es digués, ‘així sóc jo’, estaria admetent una identitat individual, un jo i una personalitat independents, i en aquest cas no seria un Buddha Perfectament Il luminat.”
“Oh, Honorable! Ha declarat que jo, Subhuti, sobresurto entre les persones santes pel coneixement de la benaurança del Samadhi, per estar serè en soledat, i lliure de passions. Però no em dic, “així sóc jo”, perquè si alguna vegada pensés en mi mateix de tal manera, no seria veritat que he escapat de la il lusió de l’ego. Sé que en realitat no existeix Subhuti i que per tant Subhuti no mora en enlloc, que ni coneix ni ignora la benaurança, que ni és lliure ni és esclau de les passions.”
(…)
“Subhuti, dóna’t compte també que si un Bodhisattva digués, “crearé un paradís”, estaria parlant falsament. I per què? Perquè un paradís no pot ser creat ni no creat. “Dóna’t compte llavors, Subhuti, que tots els Bodhisattves, grans o petits, experimentaran la ment pura que segueix a l’extinció de l’ego. Una ment com aquesta no discrimina fent judicis sobre so, gust, tacte, olor, o qualsevol altra qualitat. un Bodhisattva hauria de desenvolupar una ment que no formi lligams ni aversions cap a res.
(…)
(13) Llavors Subhuti va preguntar: “Honorable, com s’hauria d’anomenar aquest Discurs?”
El Buddha va respondre, “Aquest discurs haurà de ser conegut com Vajracchedika Prajna Paramitas – El Diamant Tallador de Saviesa transcendental – perquè l’Ensenyament és dur i esmolat com un diamant que talla a través de les falses idees i la il lusió.”

(…) (17) “Senyor, ¿com hauríem d’ instruir aquells que desitgen prendre els vots de Bodhisattva?”
“Digueu-los que si volen arribar a la Il·luminació Perfecta que transcendeix les Comparacions han de ser resolts en les seves actituds. Han d’estar decidits a alliberar a tots i cadascun dels éssers vius, encara que en realitat comprenguin que no hi ha éssers individuals o separats.
“Subhuti, per a ser anomenat veritablement Bodhisattva, un Bodhisattva ha d’estar completament desproveït de qualsevol concepció d’un si mateix.
(…)(18) i hauria d’habitar en la veritat eterna de la Realitat. Heu de saber que l’ego és un fantasma i que tal engany no ha de seguir existint.
I així hauria de mirar el món temporal de l’ego:
“Com una estrella que cau, o Venus eclipsada per l’alba,
Una bombolla en un corrent, un somni,
La flama d’una espelma que espurneja i desapareix”

Quan el Buddha va haver acabat, el Venerable Subhuti i la resta de l’assemblea es va omplir de goig amb seu ensenyament; i duent-lo en el cor, van emprendre els seus camins.