(extracte d’una ponència de Marià Corbí)
La pretensió primària dels mites i els símbols, allò pel que van ésser construïts, és la programació de la col•lectivitat. La pretensió primària i principal és programar un grup humà per a una supervivència viable en unes condicions preindustrials i precientífiques determinades.
El vivent que parla té un doble accés a allò real: un d’interessat, en funció de les seves necessitats, i un de gratuït, perquè la realitat és allà. Aquest doble accés a allò real és la seva qualitat específica, el que el caracteritza com a espècie, el que el dota de flexibilitat per adaptar-se a possibles canvis de modes de viure sense haver de canviar d’espècie com la resta de vivents. Si només tingués un únic accés a allò real –el funcional– hi estaria pres, com els passa als altres animals.
Els mites i els símbols, com a sistemes de programació col•lectiva, han de donar forma a aquestes dues dimensions del nostre accés a la realitat. Altrament no programarien la nostra naturalesa específica.
Així doncs, els mites i els símbols tenen una doble dimensió:
– construir una naturalesa viable en unes condicions de supervivència material determinades, i
– possibilitar el conreu de la segona dimensió de la realitat, de què depèn la seva condició específica, la seva flexibilitat per adaptar-se a les transformacions del medi i de les condicions de vida, i també la seva qualitat específica.
La configuració de l’accés a la dimensió absoluta d’allò real depèn de la forma de la configuració de les condicions de supervivència del grup humà. Les condicions de supervivència són les que imposen els canvis en les estructures dels sistemes mítico-simbòlics de programació, i per aquest motiu també imposen els canvis en la figuració de l’experiència absoluta d’allò real.
Així doncs, la pretensió dels sistemes mítico-simbòlics és la programació convenient dels col•lectius per a una supervivència adequada en unes condicions de vida determinades, sempre preindustrials i precientífiques. Podríem dir que els sistemes mítico-simbòlics són el programari des del qual es llegeix, es valora i s’actua, tant pel que fa a la nostra relació necessitada amb la realitat com a la nostra relació gratuïta i absoluta amb allò real.
Tanmateix, els mites i els símbols no es proposen directament endinsar els individus i els grups en les profunditats de la vivència absoluta de la realitat. No és aquesta la seva pretensió. La seva pretensió se cenyeix únicament a un conreu, individual i col•lectiu, de la segona dimensió de la realitat, que mantingui la nostra qualitat específica i els seus avantatges per sobreviure i competir amb els altres grups humans i les altres espècies en un medi canviant.
No obstant això, encara que els mites i els símbols no es proposin aprofundir en la vida espiritual, posen les bases per fer-ho.
2. Cap sistema mítico-simbòlic no es proposa descriure la realitat
Com a conseqüència de l’apartat anterior, cap sistema mítico-simbòlic no es proposa descriure la realitat, ni la dimensió de la qual depenen els humans per viure, ni la dimensió absoluta d’allò real. Només pretenen dir com cal veure-la, sentir-la i actuar-hi i organitzar la simbiosi per poder sobreviure en una forma concreta de vida. Per tant, tampoc no pretenen descriure la realitat absoluta sinó únicament programar com cal entendre-la, sentir-la i viure-la de manera que sigui coherent i no alteri, sinó que afavoreixi i reforci, la programació de la supervivència material.
Els dos accessos a la realitat, el funcional i el gratuït, han d’estar modelats pel mateix programa. O, dit a la inversa, els que estan socialitzats en un sistema de programació determinat llegeixen i viuen les dues dimensions de la realitat des del mateix sistema mítico-simbòlic. Atès que les dues dimensions formen la nostra especificitat, totes dues requereixen la mateixa programació.
Els mites i els símbols no són, doncs, la descripció de cap dels dos aspectes d’allò real, sinó l’acomodació, la delimitació, la modelització de la immensitat d’allò real a les formes de viure d’un grup de vivents humans. Si no és la descripció de la realitat de què depenem per sobreviure, encara menys serà la descripció de l’àmbit sagrat d’allò real.
3. Els mites i els símbols imposen el convenciment que la realitat és com la descriuen
Encara que els sistemes mítico-simbòlics no es proposen descriure la realitat sinó modelar-la segons les condicions de vida dels grups humans, per poder programar eficaçment els col•lectius han d’imprimir, en les ments i el sentir d’individus i grups, el convenciment que la realitat és com la descriuen, tant la profana com la sagrada. Si no imprimissin aquesta certesa no podrien programar eficaçment l’acció i l’organització sense dubtes ni vacil•lacions. La urgència i els riscos de la supervivència, en les condicions precàries i plenes de riscos en què es mouen els humans, requereixen una actuació clara, prompta, decidida, allunyada de dubtes i indeterminacions.
Per actuar amb claredat i decisió cal considerar real la interpretació que es fa de la realitat; cal considerar real el que el programa configura. Qualsevol altre sistema d’actuació contrari o diferent al que proposa el sistema mítico-simbòlic és ignorància, error, desviació, pecat.
4. El que diuen els mites i els símbols en les societats preindustrials i estàtiques s’ha de prendre com una descripció inviolable de la realitat
Els mites i els símbols són els sistemes de programació de les societats preindustrials i precientífiques. Programen, doncs, societats estàtiques, és a dir, societats que viuen durant espais de temps molt llargs fent bàsicament el mateix. Programar societats estàtiques significa programar per no canviar, per excloure els canvis.
Aquest tipus de programació no és possible si no es creu que les coses, i fins i tot allò sagrat, són com diuen els mites i els símbols.
El procediment de programa amb què es bloqueja tot canvi possible d’importància és l’afirmació –¬dita de moltes maneres– que el projecte de vida que els mites i els símbols proposen i la descripció i valoració de la realitat que fan, tant de la funcional com de l’absoluta, és intocable i sagrat perquè prové dels avantpassats i dels déus. Així és com aquests van determinar i van fer les coses, i així les van imposar.
Segons aquesta manera d’ésser dels mites i els símbols, i segons les funcions que han de complir, mentre són vigents com a sistemes de programació no es poden prendre com a veritables símbols, com a meres narracions expressives, com a metàfores d’allò real. Això només es podrà fer quan els mites i els símbols ja no siguin el sistema de programació col•lectiva.
Per poder interpretar i viure així els mites i els símbols, com a purs símbols i simples metàfores, no n’hi haurà prou que un determinat sistema mítico-simbòlic pereixi o sigui substituït per un altre. En aquest cas, tampoc el sistema que s’abandoni no podrà interpretar-se com a purament simbòlic, sinó simplement com a erroni. Per poder accedir a una lectura purament simbòlica dels mites i els símbols cal substituir-los per altres sistemes de programació, ja no mítico-simbòlics.
Per llegir i viure els mites i els símbols com a purament simbòlics no haurem de substituir unes creences per unes altres, sinó que ens haurem d’allunyar de tots els sistemes de creences. Això és el que ens està passant en les societats europees actuals.
Els mites i els símbols diuen com s’han d’interpretar les coses, com s’han de valorar i com s’han de viure; igualment, diuen com s’ha de representar i viure l’Absolut. Fiquen en el cap i en el sentir que les coses i l’Absolut són com diuen, sense dubte o desviació possible. I tot és com els mites i els símbols diuen, perquè així ho han establert i revelat els déus o els avantpassats sagrats.
5. Els sistemes mítico-simbòlics són sistemes de creences
La creença és això: sotmetre la ment i el sentir fins que hom sosté que allò que descriuen els mites i els símbols de la realitat ho és veritablement, definitivament, indubtablement. I sabem que és així perquè en tenim la garantia divina. I aquesta creença s’estén tant a la realitat de la vida quotidiana com a la realitat absoluta.
Per consegüent, quan els mites i els símbols funcionen com a sistema de programació col•lectiva són inseparables de les creences. Resulta, doncs, que un sistema mítico-simbòlic és un sistema de creences. I és sistema de creences no per raons religioses, sinó per necessitat dels sistemes de programació de les societats estàtiques.
Per tant, el camí espiritual s’haurà de vehicular, interpretar i viure en les societats preindustrials des de i en el sistema de creences implícit en el sistema mític de la programació col•lectiva. No haurà pogut ésser d’una altra manera, perquè així estaven estructurats els membres d’aquelles societats, i perquè d’una altra manera hauria resultat un perill per a la supervivència col•lectiva.
En societats i individus estructurats sobre creences –les que imposen els sistemes mítico-simbòlics– l’espiritualitat estarà estructurada i viscuda, com la resta de les dimensions de la vida humana, des de les creences que imposen els mites i els símbols.
Si fingim que el programa col•lectiu s’assembla a un programari que regeix la vida del grup, la vida espiritual tant dels individus com del grup es concebrà i viurà des d’aquest mateix programari.