La proposta de les tradicions religioses, a una societat que s’articula sobre la iniciativa, la creativitat, la innovació i el canvi constant en tots els nivells de la vida, no pot haver de passar per “relligar”, per fixar; passarà per la confiança i l’acceptació d’un oferiment, fonamentades en el reconeixement de la qualitat dels Mestres i dels grans textos; un oferiment que genera adhesió lliure, no a fórmules sinó a una qualitat i a un esperit, que genera certesa sense per això sotmetre a formes fixades de pensar, sentir, actuar i viure.
En una societat globalitzada, d’innovació i canvi continu (en les ciències, en les tecnologies, en les formes de treballar i en les organitzacions, en els sistemes de cohesió col•lectiva i en les finalitats), el camí espiritual, anomenat fins ara “religió”, no pot passar per les creences. En aquestes circumstàncies culturals allò que, fins a ara, anomenàvem religió i que, a falta de millor terme, anomenem camí interior o via del silenci, no pot oferir “creences” a les noves societats. Sigui el que sigui el que ofereix, si ho revesteix de creences, no podrà ser acceptat.
Per a no generar equívocs, caldrà distingir amb claredat entre dues nocions, la de “creença” i la de “fe”, que en les societats del passat han anat unides i que en les noves circumstàncies culturals haurien de diferenciar-se clarament.
La fe és un fet de coneixement, però és “do diví”, notícia no conceptual ni simbòlica sinó “d’essència a essència”, com diu Mestre Eckhart. És un llamp de llum, que per als nostres hàbits de coneixement, és fosc. El Pseudo Dionís l’Areopagita en diu “llamp de tenebra”.
La fe és un coneixement ni conceptual ni simbòlic. És un conèixer buit de representació, d’essència a essència. És una notícia fosca que genera certesa. Una certesa que resulta fosca perquè no s’adequa als patrons del nostre conèixer quotidià pels quals la notícia i la certesa van sempre unides a la representació.
La fe ofereix notícia i certesa, però no representació. La notícia és potent i genera una certesa incommovible, però buida. Per això és tan encertada l’expressió “d’essència a essència”.
La fe és notícia de Déu, de “Això que és”, de l’Absolut. Encara que ens arribi en una formulació, no és la formulació el que engendra la certesa sinó el “toque” -en expressió de S. Juan de la Creu-. Aquest “toque” (de res particular sinó de l’Absolut mateix) penetra en la substància de l’ànima i té sabor d’essència divina i de vida eterna. Renova l’esperit, el purifica perquè l’allunya de la font de tota impuresa, l’egocentració. Afecta directament a la ment però repercuteix en el sentit. Encara que sigui d’essència a essència, repercuteix en els sensors d’uns vivents com nosaltres.
Els savis afirmen que es tracta d’una notícia fosca i certa que val més que mil sabers i sentirs. No és resultat de cap estratègia o mètode humà.
La persona sap que està en contacte amb la veritat, encara que sigui una veritat diferent de les altres veritats lligades a formes. Per això és com un llamp de llum tenebrosa, perquè és llum i és fosca.
La creença, en canvi, és adhesió incondicional a formes i formulacions que es consideren revelades per Déu mateix. Aquest prestigi absolut les fa intocables. La creença no és en si mateixa cap fet religiós. Les creences pertanyen a l’aparell de programació col•lectiva de les societats que vivien de fer sempre fonamentalment el mateix, com eren totes les societats preindustrials i que, per tant, havien d’excloure i bloquejar el canvi.
Existeix un principi bàsic de l’evolució de les cultures: els fets, les experiències i les iniciacions religioses s’aboquen sempre en els quadres i sistemes de programació i cultura vigents en les col•lectivitats. No hi ha altra possibilitat. D’aquest principi se’n desprèn que en les societats estàtiques, que durant llargs espais de temps (que duren mil•lennis) viuen de fer fonamentalment el mateix, i que han de bloquejar el canvi, la religió només es pot presentar en forma de creences. Aquesta és la raó per la qual fe i creença han hagut d’anar unides. Una associació que esdevé inviable quan les societats han de viure de la innovació i el canvi continu.
En les noves circumstàncies culturals (marcades pel canvi constant), els grups socials no poden fonamentar-se en creences, que són intocables; es guien i sostenen per postulats i projectes. El que les grans tradicions religioses poden oferir a aquestes societats ja no són quadres de creences sinó un altre tipus de realitat o, més exactament, una nova forma d’accés de les nostres facultats a la realitat de la nostra vida quotidiana.
Oferir a les facultats humanes un accés diferent a la realitat comporta convidar a un procés de transformació i refinament d’aquestes mateixes facultats per a fer-les aptes per a un nou conèixer, sentir, percebre i actuar. El tipus de procés al que conviden les tradicions religioses s’assembla molt al que cal fer per a arribar a comprendre i viure la música, la poesia, la pintura i les belles arts en general. El procés al que conviden les tradicions religioses és un camí.
En què consisteix aquest camí?
Consisteix en passar de llegir, ponderar i tractar la realitat des de la necessitat pròpia d’un vivent a llegir-la, ponderar-la i tractar-la des del silenci de la necessitat. En aquest silenci es presenta l’Únic.
El camí que proposen les tradicions, la via, és un procés de silenciament. Silenci de què? De les interpretacions, valoracions i usos de la realitat des de la necessitat. Un silenciament que condueix vers la condició de testimoni lúcid i desinteressat.
El silenciament de la necessitat i l’adquisició de la condició de testimoni equival al pas d’una visió i sentir dual de la realitat a la unitat.
La necessitat requereix dur a terme una lectura de la realitat que l’escindeix en dos grans blocs: el subjecte de necessitats (tot vivent ho és) que s’ha de reconèixer com a nucli autònom, i un “camp de cacera” (el món del vivent), el conjunt de la realitat, l’escenari per a satisfer les necessitats. Aquesta dualitat “subjecte de necessitats / camp on satisfer les necessitats”, és una construcció necessària per a la sobrevivencia dels animals vivents.
Qui calla la necessitat, silencia la dualitat. Qui silencia la dualitat, permet l’accés de les seves facultats a una realitat que és no-dual, en la qual no hi ha subjectes de necessitat i depredació, ni objectes que depredar. No hi ha ni subjectes caçadors ni camps de caça.
El trànsit d’un estadi a l’altre és la via, el camí, l’itinerari del silenci, la gran transformació, el camí a la unitat. Una via que generació rera generació s’ha viscut, s’ha articulat i s’ha transmès des del sí de trames culturals de creences, i que les societats d’innovació hauran d’aprendre a fonamentar i desenvolupar en la nuesa de creences i formes fixades.