4.
(A partir de: Viaje a Ixtlan, capítols 5-6)
Cuando te enojas siempre te crees en lo justo, ¿verdad? (72)
Piensa en tu muerte. Puede tocarte en cualquier momento, así que de veras no tienes tiempo para pensamientos y humores de cagada. Ninguno de nosotros tiene tiempo para eso. (68)
Te sientes inmortal, y las decisiones de un inmortal pueden cancelarse o lamentarse o dudarse. En un mundo donde la muerte es el cazador, no hay tiempo para lamentos ni dudas, amigo mío. Sólo hay tiempo para decisiones. (70)
Lamentos. Te has lamentado toda tu vida porque nunca te haces responsable de tus decisiones. (73)
… no hay decisiones grandes ni pequeñas. Sólo hay decisiones que hacemos a la vista de nuestra muerte inevitable. (74)
Exercici d’observació. Per poder adonar-nos dels nostres jocs i trampes…
1.
Enfoquem alguna situació (un moment específic, o relació, o àmbit…), una situació en la que “hi ha queixa”. Observem procurant entendre el que està passant. Una mica com qui mira una pel·lícula muda i intenta esbrinar què s’està vivint allà. Perquè la nostra queixa, què ens està passant; a qui-què culpem, què ens està passant.
2.
Dediquem uns moments a situar-nos en la consciència de que “no hi ha temps”; el temps que necessitem per sentir el “toque” de la nostra mort, per fer ben viva la consciència d’impermanència, la meva, i la de “l’altre”! (qui sigui que jo culpi).
Tornem a valorar la situació observada abans.
Té sentit viure-ho com ho visc?
Què puc fer per viure del tot en cada situació?
Per ser-hi del tot, tal com soc, sense disfressar els propis dubtes o inseguretats?
I si m’estic culpant a mi, queixant-me de mi: ¿puc fer el gest de mirar-me de debò, d’acceptació plena?
…. podía pasar el resto de mi vida entregado al remordimiento, compadeciéndome por lo que había perdido… (78)
(tornem a la respiració, uns minuts finals)