11.
(A partir de: Viaje a Ixtlan, c. 18-20)
– El arte del guerrero es equilibrar el terror de ser hombre con el prodigio de ser hombre. (365)
El terror: el pes de les incapacitats, pors, limitacions…
El prodigi: poder viure sota l’impacte de la fragilitat de tot plegat, la fragilitat, la meravella, el prodigi de l’existència…
–> Assaborir-ho. Fer-ho créixer, alimentar aquest “sentir”…
Com?
Alimentar el convenciment; la comprensió del que ens hi juguem.
Alimentar la vivència de la diferència entre passar la vida “matant el temps” o viure assaborint la presència de cada moment:
Mi júbilo y mi alegría fueron tan grandes… Don Juan tenia razón. Yo vivía en un mundo lleno de misterio y, como todos los demás, era un ser lleno de misterio. (342)
Habituar-nos a “fer peu” en el mestre interior, en “l’aliado”: aquell nivell de certesa, de saber, de força, que ja som, que és en nosaltres i no és el nostre bla-bla-bla…
A la sessió dèiem: si et buides, si no vas ple dels teus ‘rollos’ mentals, tot és “aliado”, qualsevol persona o situació és una oportunitat, un ajut.
“Aliado” o: no interposar filtres al que aquí es diu i es mostra. Aleshores tot és transparent, tot em diu, tot m’ensenya. A l’interior, és com “la veu del mestre interior”.
(me di cuenta de que, teniendo un aliado, nada podían hacerme los fantasmas -359-). Els obstacles hi són. I la força interior també hi és. Cal fer ‘espai’ per poder-la reconèixer, prestar-li atenció, deixar-se guiar per ella…
…por lo general andamos demasiado ocupados, o preocupados, o estúpidos y perezosos, para darnos cuenta de nuestro centímetro cúbico de suerte. Un guerrero, en cambio, siempre está alerta y duro y tiene la elasticidad, el donaire necesario para agarrarlo. (323)
* * *
Podríem dedicar aquesta estona a prendre més consciència de tot plegat. I, en especial, al reconeixement d’aquesta força interior, sempre present.
El veritable mestre és la Realitat, el demés només són ombres. Busca en tu i el trobaràs. Comprendràs que t’hi trobes constantment en comunió. Llum que brilla perpètuament i pacíficament en el interior més interior de cadascú. No és un ésser, és l’ésser de tots els éssers. (Nisargadatta Marahaj)
Cadascú estirarà el seu ‘fil’ més propi.
I, després…
– com ho puc fer, puc fer alguna cosa, algun gest, que m’ajudi a sortir del “massa ocupada o estúpida” i acostar-me a l’elasticitat, l’alerta, un interès ben viu?