Avançar per on no hi ha camí

Petita selecció a partir d’un text autobiogràfic de G. Lanfranchi (1912-1986), publicat en una obra col·lectiva sobre el Buit (“Vivre en vacuité”, dins: Le Vide, expérience spirituelle. Paris, Deux Océans/Hermès, 1981. pgs.271-289.) En ell l’autora exposa la seva concepció del camí interior i ofereix fragments del seu “diari de travessa”. Tot i que ja l’havíem presentat fa uns anys, ara la recordem doncs properament (maig 2018) tindrà lloc un seminari sobre ella al Cetr.

**

Definiria la vida pròpiament espiritual per mitjà de l’experiència del Buit. En ella mateixa, aquesta s’ofereix com a Llibertat absoluta -en una consciència encadenada per tot arreu-; com a experiència última -malgrat que emmascarada per multitud d’experiències-; amb sabor d’eternitat: tanmateix, inicialment és tan fugaç, que dubto si arriba a ser contemporània a un sol segon dels nostres rellotges terrestres.

            Seria perillós i inútil apuntar directament a l’experiència del Buit: hom no s’hi pot introduir per la força bruta. Es tracta només de ser dòcil a un cert moviment que ens hi conduirà, si és que aquest és prou profund i pur.

            L’acte és en sí mateix senzill, tan senzill que no hi ha persona de bona voluntat que no el practiqui conscientment o inconscientment: es tracta d’interrogar -a ser possible a cada instant o, com a mínim, a cada moment important de la vida- aquella part íntima de nosaltres mateixos que sentim alhora com allò més realment nostre (“profund”) i com a la màxima qualitat en la que podem viure (“qualitat”, “puresa”). Aquesta “auscultació qualitativa profunda” condueix a escollir un acte o una actitud més que no pas una altra, la lucidesa crítica que consisteix simplement en assegurar-se que les decisions que es prenen són les que, objectivament, corresponen -el més possible- a les disposicions subjectives.

            Qualsevol persona honesta, de manera metòdica o no, adopta aquesta pràctica, que li permet viure la seva vida “humana” de la forma més correcta possible. Potser no hi ha cap altra intenció; però és possible també pensar que aquesta manera, autònoma i, alhora, adaptada, de viure en la gruta constitueix en certa manera un exercici, perforant la vida profunda, purificant la vida qualitativa i preparant-nos així per aquesta profunditat, per aquesta puresa (per aquesta autonomia radical) necessàries per a suportar la solitud il·limitada del Buit.

“Auscultació” i “introspecció” no són la mateixa cosa. La introspecció és una activitat bàsicament mental que procura distingir els factors que estan en joc en tal o tal actitud, allò que condueix a una situació o una altra ; la introspecció és anàlisi. L’auscultació és una “escolta”: participació viva i atenta en allò que està succeint. És penetració en la profunditat de l’existir. Més que prendre distància per poder observar i analitzar, es tracta de recollir el “jo” per poder penetrar cap a aquell fons del nostre existir. La introspecció és un ajut ja que permet posar ordre i localitzar millor el “fons”, però no és el mateix. L’auscultació és més aviat un gest d’escolta, de lliurament, de penetració. La compararia a l’actitud del nedador que s’endinsa entre corrents marines, amb forces i temperatures diferents i que, tot ell en estat d’alerta passant de l’una a l’altra, busca reconèixer aquella que li permet nedar en la direcció desitjada. En aquesta imatge, el nedador representa l’atenció del subjecte i l’oceà amb les seves corrents, la totalitat de la seva consciència.

El moviment d’autenticitat és comparable a una espiral que va avançant progressivament des d’aquelles capes més externes de la dansa del nostre actuar i reaccionar cap a aquell fons sense forma del qual en algun moment n’hem intuït l’existència, l’autenticitat, que sabríem reconèixer aquella qualitat seva (nostra) clarament distinta del que estructura la personalitat del jo. Una espiral en constant escolta d’un ”no sé què”, d’Allò que no té nom, però que sabem reconèixer com el veritable fonament. Espiral de recolliment, d’interiorització. Recerca d’autenticitat.

21.04.43. L’esperit escolta, dirigit vers alguna cosa que no és cap objecte. Hi ha receptivitat, espera d’alguna cosa que sura des del més secret de l’ésser. La Realitat pressentida és tan subtil que gaire bé només es distingeix per contrast, en el moment de relaxar l’atenció.

            Es pot estar més o menys lluny del domini de les representacions. I la tensió pot ser més o menys intensa. Hi ha una mena de camí molt secret, que s’intueix que pot dur molt lluny, que pot dur fins al centre amagat de la realitat però que, malauradament, l’abandones sense ni adonar-te’n. Quan aconsegueixo seguir-lo, no és estrany que senti una mancança, una sensació d’insuficiència, com quan es té gana, o que senti la inseguretat que notes a l’alta muntanya. Hi ha com una insatisfacció. Però fins i tot aquesta insatisfacció és estimada. Hi retornes com si en aquesta pobresa hi pressentissis una invisible riquesa. La mandra de posar-hi l’esforç necessari es viu com una espècie de traïció, deguda a la pròpia feblesa. Estic segura que aquest malestar s’explica només per la manca d’hàbit. Posant-m’hi cada dia de manera constant i pacient, haig de poder sobrepassar aquesta inèrcia i aconseguir més agilitat. És necessari.

            Car des del punt de vista teòric no puc deixar de considerar aquesta actitud com la més elevada i la més característica que pugui assolir. En això sóc lúcida. Cap preocupació enfosqueix la transparència de l’ésser. Em trobo cara a cara amb aquest res d’aprehensió diferenciada que és la Realitat tan de temps pressentida. Aquesta tensió sense representació és, doncs, en el meu agnosticisme metafísic i en el meu espiritualisme pragmàtic, l’actitud fonamental.

            És el “lloc” per excel·lència de l’encontre amb l’espiritual. És el de la fe nua. Allà es percep la intimitat d’allò que És.

19.03.50. Concentrar-me només sobre “Això”; i assumir totes les conseqüències de la meva opció. Mantenir-me tota jo dirigida vers un horitzó que recula, i sempre, sempre, avançar. Res més que aquest caminar sense mapa, aquesta carrera infinita, aquest avançar sense suports. Res més que aquest moviment en aquest oceà sense riberes, en aquest èter buit. Les amarres han estat trencades. Però pel Res que avança en el Sense Forma no hi ha naufragi. Vertigen. Llibertat inesperada. Em lamentava dels meus fracassos. No sabia veure que estaven rossegant el lligam que em mantenia presonera. Sensació de corda trencada; d’arrencada en l’atzur que aparentment s’alçava com un mur i que se’m presenta com una insondable profunditat. La “fissura”, deia amb consternació; el que no havia entès era que esquerdava la meva presó.

10.04.50. M’equivocaria si esperés que aquesta unitat que desitjo vingués de la voluntat; només pot venir de l’atenció.

21.10.51. Joia còsmica. L’espectacle de les coses és no res. No hi ha res important. És tan real o irreal com un somni. Entretenir-se amb la qüestió de si es real o no és tan inútil com posar-se a discutir amb un home adormit: és l’home adormit en nosaltres el que es planteja aquestes qüestions.

            Prendre aquesta gota de llum, de buit, inserir-la en la meva massa obscura i compacte, aquí, allà, arreu, per tal de penetrar-ho tot d’espai i de llum.

            Una cosa és ben segura: tot, tot es pot fer, mentre que sigui des d’un moviment simple, encara més simple. No s’ha de fer violència a aquest cos, tot el contrari. N’hi ha prou amb que la mecànica cerebral deixi de girar bojament: deixi de girar. El meu cos, present a ell mateix, fa present i manifesta la totalitat d’aquesta Consciència en la qual es dissol. Tot era tan senzill i tan poderós!

            Tot és senzill i poderós.